Autor: Yasunari Kawabata
Editorial, any: Verticales de bolsillo, 2008
Títol original, idioma, any: Fuji no hatsuyuki, japonès,1958
Traductor: Jaime Barrera Parra
Gènere: Relats
Número de pàgines: 198 + 7 glossari Traductor: Jaime Barrera Parra
Gènere: Relats
Llegit en: Espanyol
Sempre és bonic veure el Fuji nevat, i el primer dia de l'any que apareix enfarinat, fa molt goig. Això veuen en Jiro i la Utako des de la finestra d'un tren que els porta a Odawara, a fer una mica de memòria d'un passat en comú. Però aquest és només un dels 10 contes d'aquest recull de Yasunari Kawabata, realistes i molt, molt japonesos. Explica amb molta naturalitat coses quotidianes i costums del seu país i ens permet adonar-nos de com d'allunyats n'estem, tenim una mentalitat molt diferent. L'autor va ser el primer japonès a guanyar el Nobel de literatura i tinc la impressió que ha de ser molt valorat a la seva terra, tot i que per mi era un desconegut. Una altra cosa és que la seva prosa, i fins i tot teatre, ja que l'última peça és el guió d'una obra de teatre, pugui arribar a ments més occidentals.
Amb aquesta premissa, he de dir que m'he avorrit força llegint el llibre, i difícilment he aconseguit concentrar-me en la lectura. Confesso que un dels contes era tan avorrit amb les explicacions que feia que em vaig saltar pàgines senceres. Només un parell de contes m'han agradat, el que dóna nom al recull i 'Un pueblo llamado Yumiura'. Si tots fossin d'aquest nivell, n'hagués quedat content, però malauradament no és així. No és que escrigui malament, però almenys en el meu cas no ha aconseguit despertar-me cap interès. Segueixo així la meva mala relació amb els guanyadors del Nobel, no hi ha manera de llegir-ne cap que m'agradi. Si no fos pels dos contes que deia ja hauria començat a encendre un parell de troncs per rostir-lo.
Puntuació: @
Amb aquesta premissa, he de dir que m'he avorrit força llegint el llibre, i difícilment he aconseguit concentrar-me en la lectura. Confesso que un dels contes era tan avorrit amb les explicacions que feia que em vaig saltar pàgines senceres. Només un parell de contes m'han agradat, el que dóna nom al recull i 'Un pueblo llamado Yumiura'. Si tots fossin d'aquest nivell, n'hagués quedat content, però malauradament no és així. No és que escrigui malament, però almenys en el meu cas no ha aconseguit despertar-me cap interès. Segueixo així la meva mala relació amb els guanyadors del Nobel, no hi ha manera de llegir-ne cap que m'agradi. Si no fos pels dos contes que deia ja hauria començat a encendre un parell de troncs per rostir-lo.
Puntuació: @
7 Comentaris
Llàstima perquè era curt hehehe
ResponEliminaOstres ! Només de veure la nota me n'has fet perdre les ganes. Estic completament d'acord amb tu amb els nobel. No m'acaben de fer el pes o és mala sort.
ResponEliminaAniré llegint... potser en cau un de bo.^^
Si vols provar amb un altre Nobel, prova amb Steinbeck: Las uvas de la ira, De ratones y hombres, La perla, Al este del Edén...
ResponEliminaA mi em van encantar...
Ha! pensàves que seria un altre autor japonès que t'agradaria al estil Murakami, doncs no!
ResponEliminauna @. No cal ni pensar-hi.
ResponEliminaHe començat dient.... ah, doncs sembla interessant! però el final i l'@ solitària m'han fet passar les ganes de llegir-lo!
ResponEliminaCom era d'esperar, de la manera que n'he parlat no he despertat massa interès ni ganes de llegir-lo. Potser en un altre moment no m'hauria avorrit tant, però realment, no el tinc per un llibre distret. Què hi farem. Gràcies a tots pels comentaris.
ResponEliminaAssumpta, per sort era curtet, perquè si no l'hagués hagut de cremar.
Maria, la veritat és que jo no els trio per ser Nobels, de fet me'ls ensopego. El llibre va caure a les meves mans i a la coberta deia que l'autor era guanyador del Nobel. Ja començàvem malament, però bé, s'ha acabat confirmant que és molt avorrit. Potser si no m'ho diguessin...
Maurici, hauríem de veure si compartim gustos o no. El de 'Las uvas de la ira' sempre m'ha encuriosit i ja me n'han parlat bé, qui sap si acabarà caient i per fi podré dir que he llegit un Nobel que m'ha agradat.
Pons, de Murakami només n'hi ha un! Bé, com a mínim n'hi ha un altre, el Ryu Murakami, però també li vaig posar una sola @. Com en Haruki, cap.
Jomateixa, a més, és massa curt pels teus estàndards!
Alba, és avorridot, la veritat. I explica coses que s'allunyen massa de la nostra cultura, es fa una mica difícil de pair.