Autor: Kurt Vonnegut
Editorial, any: Males herbes, 2012
Títol original, idioma, any: Cat's Cradle, anglès, 1963
Traductor: Martí Sales
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 207Traductor: Martí Sales
Gènere: Narrativa
Llegit en: Català
El nostre protagonista té pensat escriure un llibre relatant què feien una sèrie de personatges rellevants el dia que va esclatar la bomba atòmica d'Hiroshima. Decideix començar per un dels pares de la bomba, el doctor Hoenikker, però estirant el fil d'un home tan brillant apareixen un seguit de personatges estrambòtics, començant pels tres fills del físic, que l'obliguen a no abandonar aquest filó. Un sorprenent encàrrec i l'atzar, fan que acabi a l'illa de San Lorenzo, un petit paradís regit per una religió prohibida: el bokononisme. Allà coincideix no només amb els fills de Fèlix Hoenikker, sinó també amb altres individus no menys peculiars que resulten estar tots relacionats d'alguna manera. A San Lorenzo es demostra que l'estupidesa humana és més perillosa que la mateixa bomba atòmica. Però potser encara podem trobar alguna cosa més perillosa que aquestes dues.
En anglès anomenen bressol de gat a aquell joc de fer figures amb unes gomes entortolligades als dits. Tot i que surt en el llibre en sentit literal, també és una bona metàfora de com n'és d'embolicat l'argument d'aquest llibre. Tots els personatges van apareixent i interactuant de manera que tot lliga de manera aparentment casual. Està estructurat en capítols molt curtets, un total de 127. Vonnegut escriu molt bé i d'una manera tan natural que fa pensar que està relatant fets viscuts, quan molts cops ja es veu que no és possible. Pausat, reposat i sobretot reflexiu i profund, per això no és una lectura lleugera, si el llegeixes ben concentrat en pots treure tota una filosofia i una manera d'entendre l'ésser humà.
M'ha costat una mica, és un llibre curiós i una mica delirant, amb un to més aviat melancòlic. Diuen que angoixant, però no m'ha fet aquest efecte. És el que consideraria una lectura una mica més elevada que els llibres que solc llegir habitualment, t'adones que és una obra de culte, però els missatges no arriben amb tota la claredat que podria ser. Em sembla poc recomanable en general, però per aquells familiaritzats amb l'autor segur que no els decebrà. Pel que he vist, l'estil és molt semblant a l'anterior llibre seu que vaig llegir, 'Escorxador-5'. No sé si hi tornaré.
Puntuació: @@
Llibre recomanat per en Salvador Macip.
6 Comentaris
D'en Kurt vaig intentar llegir-me el que crec que es la seva novel·la més famosa, Galapagos, però no vaig aconseguir passar de les primeres pàgines. Fa poc li vaig donar una segona oportunitat no se perquè amb Escorxador 5 (tranquil, no es culpa teva, no va ser per la teva ressenya, ets pots treure aquesta pes de la teva consciència), però tampoc vaig aconseguir passar del 19% del llibre. Per tan tinc l'autor força creuat i difícilment em faran recuperar la confiança per llegir quelcom seu, i està clar que aquesta ressenya teva no ajuda.
ResponEliminaDelirant és la paraula. Si no hi has entrat amb el Bressol i l'Escorxador (les dues més conegudes, malgrat el qeu diu en pons007) no ho segueixis intentant. És peculiar el seu estil, agrada o no. Per mi és genial, però és cert que no és per tothom.
ResponEliminaEm sembla que deixaré de recomanar-te llibres un temps. Va sortir més ben parat de les teves crítiques el meu Joc de Déu que el Bressol, tot i que el meu és l'homenatge i aquest l'original! :)
L'argument en sí no el trobo pas dolent. Me l'apunto per una pròxima lectura. No el coneixia aquest escriptor.
ResponEliminaummmmm..... NO
ResponEliminaUn llibre rarot, no apte per tothom, però que se'ns dubte té alguna cosa especial, l'autor té un estil tan propi que se li ha de valorar. Gràcies als quatre pels vostres comentaris.
ResponEliminaPons, difícilment la meva ressenya d''Escorxador-5' t'hauria pogut influir, ja que no la vaig fer, vaig llegir aquest llibre abans de tenir el blog. Com et diu en Macip, els més famosos són aquest i el 'Bressol de gat', així que si ja no et va entrar el primer, no cal que facis cap esforç, creu-me que no seré jo qui t'insisteixi. Amb aquests dos crec que dono per tancada la meva relació amb Vonnegut.
Salvador, puc entendre per què per algunes persones resulta genial, és un estil molt personal, d'aquests que donen prestigi a un autor. El problema és que llavors et tornes un autor d'extrems, o t'adoren o no poden amb tu. Jo li reconec els mèrits, sens dubte els té, però no m'entra, i per tant no hi insistiré. I no et sorprengui que el teu llibre m'agradés més, és una qüestió d'estil. A temàtiques semblants, també és molt important com s'expliquen les coses, i la manera com les expliques tu a mi m'entra molt bé. Per cert, que després de contestar el comentari de sota, he vist que acabava amb un 'què hi farem'. És una frase comú, però jo la vaig començar a fer servir després de llegir 'Escorxador-5', precisament! Allà es descriuen moltes desgràcies, i molts cops les acompanya d'aquesta frase, se'm va quedar. He tornat enrere per explicar-t'ho, potser Vonnegut no m'entra, però ha tingut algun impacte en la meva vida!
maria, jo el vaig conèixer per mon germà fa uns anys, es veu que és famós en alguns cercles, tu. Però a mi no m'acaba d'entrar, què hi farem.
Jomateixa, aquest cop no hi insistiré gens!
Me l'apunto, tot i que no n'acabo d'estar convençuda, pel que dius. Suposo que el truc per gaudir-ne és conèixer l'estil de l'escriptor i entendre a què fa referència en cada moment, però jo crec que em perdria a la segona pàgina. Potser més endavant...
ResponElimina