Autor: Quim Monzó
Editorial, any: Quaderns crema,1994 (primera edició del 1978)
Gènere: Relats
Número de pàgines: 125
Llegit en: Català

La història d'una passió juvenil que es veu contínuament interrompuda per tota mena d'imprevistos. O la d'un home que comença a menjar lletres i s'acaba tornant un gurmet de la tinta impresa. Algú que espera i espera que torni la seva mare que inesperadament no és a casa a l'hora que el té acostumat. Els preparatius per robar un banc a càrrec de quatre lladres inexperts. O de com va tenir lloc, a corre cuita, la creació del nostre món. Les amenaces de suïcidi, poc creïbles, per pur despit. Fins i tot, la mala sort d'un nàufrag rescatat. Aquestes són algunes de les bogeries que descriu Quim Monzó en aquest recull de contes plens de situacions esperpèntiques, amb forta presència sexual i girs surrealistes que freguen la fantasia, quan no la sobrepassen directament. Ironia, apologia de l'absurd i, en definitiva, condició humana.

En Quim Monzó no escriu, vomita les seves idees estrafolàries sobre el paper. Molts dels contes estan escrits a raig, sense parar massa esment a l'argument, però sí aprofundint en les descripcions, i amb un ús del llenguatge, espremut fins les últimes conseqüències, que acaba sent més abús que no pas ús. Tots els relats són curts, oscil·len entre la mitja pàgina i les quatre o cinc planes escrites sense separació de diàlegs ni pràcticament punts i a part. Això, i l'edició de lletra menuda, fan que la lectura sigui densa i amb moltíssima informació que empassem sense respirar. Costa una mica de llegir, francament. Per cert, que l'edició que tinc no té aquesta coberta que adjunto, n'hi ha diverses i no he estat capaç de trobar la meva, que conté una mena d'hamburguesa, dissenyada pel mateix autor, sembla ser.

No hi ha manera que Monzó em convenci. És un dels contistes més reconeguts del país, però no puc amb el seu estil, se'm fa feixuc i el trobo molt rebuscat. Se li ha de reconèixer el gran domini del llenguatge que té, i algunes idees originals. Alguns relats m'han agradat prou, com 'Sobre la volubilitat de l'esperit humà' o 'Underworld', però en conjunt són més les vegades que m'he despistat i m'he perdut amb tant soliloqui, que no les que he pensat que llegia un text brillant. Tampoc no congenio amb el seu humor, i per tant em sembla que, després de tres intents, anirà sent hora de plegar. Tot i que mai se sap quan tornaré a caure-hi.

Puntuació: @ i mitja