Autora: Marta Sempere
Editorial, any: Òmicron, 2014
Gènere: Poesia
Número de pàgines: 77Llegit en: Català
Aquesta ressenya és una miqueta especial, ja que es tracta d'un llibre que no hauria llegit mai, però el vaig guanyar al concurs de Sant Jordi a can Jomateixa i és el poemari que recentment ha publicat la Marta Sempere, que els amics blogaires coneixem com a Fanal Blau. Des de l'afecte que li tinc, tot i les meves reticències amb la poesia, he volgut llegir la seva obra tot i el meu absolut i volgut desconeixement del gènere. El llibre està dividit en dues parts: Ditades, que són poemes curts, pensaments breus, i Empremtes, que són poemes més llargs, que en realitat en podrien ser un de sol. Les temàtiques són les esperades (suposo) en aquests casos, l'amor, el desamor, el dolor, la fragilitat i els sentiments en definitiva. Donada l'extensió del poemari, es pot llegir en 20 minuts, però la poesia s'ha de llegir d'una altra manera i pair totes les paraules, cosa que jo no sé fer.
He de dir que l'he llegit en veu alta i mirant de posar l'entonació que toca. Un cop més, constato que no entenc la poesia, penso que s'ha de tenir una sensibilitat especial per gaudir-la, i jo no la tinc. O podria dir que no entenc la poesia moderna, sense rima, sense mètrica... no és el que em van explicar a l'escola, però d'això fa molts anys. Aquesta llibertat en l'estructura em fa pensar que són pensaments escrits amb metàfores, però en comptes d'estar escrits de manera narrada, es prem l'enter cada cert nombre de paraules per generar versos. Els sentiments i les sensacions hi són, les paraules són punyents, però no m'arriba especialment aquesta manera d'expressar-les. Però la meva opinió no té cap validesa, segur que els molts poetes que corren per la xarxa en sabran gaudir i valorar les peces de la manera que toca. És un gènere que no compartiré mai amb vosaltres, ho sento, per mi no és comparable a una bona novel·la. Tampoc puntuaré, no tinc referències amb què comparar l'obra, seria molt injust.
8 Comentaris
A banda de compartir el mateix (o similar) parer sobre moltes novel·les, tornem a coincidir amb la poesia... Em supera...
ResponEliminaAquesta sinceritat (molta) s'agraeix molt. I reconec que durant molts anys hauria signat el que tu dius. Va haver-hi un moment, però, que es van girar les tornes. I ara és la narrativa, la novel·la llarga, allò que em costa més.
ResponEliminaTambé podria ser que tu fossis ja en el camí d'entrar-hi, no ho sé.
M'agraden molt els versos més condensats, precisos, de la Marta. No tant els més llargs.
M'identifico amb tu, mai no he tingut aquest esperit per la poesia, no la sé apreciar. Això sí, admiro la gent que té el do d'escriure-la i recrear imatges mitjançant paraules que jo mai hauria pogut crear!
ResponEliminaJo també sóc molt negada per la poesia per això és el que menys hi ha al bloc.
ResponEliminaM'agradaria tenir aquesta capacitat per poder llegir la poesia i entendre el que senten. Però res. De tant en tant em cau algun llibre a les mans,però no m'atrauen massa.
ResponEliminaSi em cau a les mans li donaré una oportunitat.
M'ha fet molta gràcia això que dius que algunes poesies modernes sembla que siguin pensaments amb l'enter premut entre mig... Antigament sí que s'ho curraven quadrant el ritme i la rima! Suposo que aquesta poesia moderna més anàrquica també es fruït dels temps. A mi m'encanta una bona novel·la, en gaudeixo molt i, en canvi, llegeixo molt poca poesia. Però no puc dir que no m'agradi, sinó que no disposo ni de temps ni de capacitat de concentració suficient per llegir-ne sovint. Ara bé, un bon poema també em fa sentir moltes emocions perquè crec que la intensitat i abstracció de la poesia no la té una novel·la. Amb la poesia has de portar un traductor incorporat.
ResponEliminaSi ho pensem com és que gaudim d'una cançó del Sabina, de Raimon o dels Manel per dir alguns cantautors, ens agrada la lletra, la repetim i, en canvi, som reticents amb els versos d'un poema? Jo no ho veig tan llunyà. De fet, moltes cançons de cantautors están inspirades en poemes de poetes coneguts.
ResponEliminaD'altra banda, és il·lusionant veure el llibre de la Fanal blau comentat al teu bloc.
Gràcies a tots pels comentaris, no sé si m'hauré guanyat gaire enemistat per la sinceritat... però no sé callar-me les coses que penso, i això d'ensabonar no està fet per mi.
ResponEliminaMaurici, no és el primer cop que en parlem, com a mínim sé que no estic sol a pensar així. Però ja està bé que no tots compartim gustos, fins i tot en estil d'escriure.
Jordi Dorca, em temo que no, que no estic canviant cap a la poesia, i posaria la mà al foc que no em canviarà la idea. Això no vol dir que no en torni a llegir mai més, és clar que no, no em tanco a res. Però sempre trobaré més mèrit a escriure una novel·la amb argument, amb història, personatges... per mi no és comparable. Sóc negat per la poesia i ho seré sempre, i tampoc no em preocupa.
Lydia, per descomptat, cal valorar aquells que són capaços d'escriure coses que nosaltres no sabem. Tota creació literària té un valor i un mèrit, no ho nego pas, però per mi la novel·la està uns quants punts per sobre la poesia, no hi puc fer més.
Jomateixa, aquí no hi hauria res de poesia si no me l'haguessis regalat tu, hehehe.
maria, la veritat és que visc força tranquil sense entendre la poesia i sense esforçar-m'hi. Si tingués la capacitat de llegir-la i gaudir-la, doncs bé, però en aquesta vida no ens hem de forçar a tot, no? Cadascú que llegeixi el que li agrada, que la vida és curta.
Myself, ja veig que tu ets un grau superior de lectora. Que prefereixis la novel·la no vol dir que no gaudeixis de la poesia quan et decideixes a llegir-la. Jo directament l'obvio, ja dic que aquest llibre me l'han regalat. No hi poso cap esforç perquè llegeixo per distreure'm, i no vol dir que sempre llegeixi hamburgueses, però no tinc ganes d'aprendre res amb les lectures per plaer, ni fer un gran esforç de concentració, que a més és un dels meus defectes: no em sé concentrar. I així com ho podem valorar dels novel·listes, segur que hi ha poetes bons i dolents, o millor dit, millors i pitjors. Jo no ho sé valorar perquè no puc comparar, però crec que no tota la poesia que es fa és bona. La manca de disciplina també m'exaspera, perquè se suposa que tot té unes normes, i els fonaments s'han perdut completament.
Kweilan, et donaria la raó a mitges. Sense la música, moltes d'aquestes lletres no valdrien res, o serien poemes que llegiria una part molt reduïda de la població. És cert que no deixen de ser poemes, però s'adapten al ritme i no a la mètrica (la poesia moderna tampoc ho fa). La gràcia és que te la pots posar i sentir-la, no l'has de llegir, i a la majoria ens agrada cantar i ballar al ritme de la música. No recitem, cantem. No és llunyà, poema i cançó són gèneres molt semblants, però la cançó té un plus. Doncs ja que he llegit la Fanal Blau m'hagués agradat gaudir-la més, però no m'arriba aquest gènere, no hi puc fer més.