Editorial, any: La Magrada, 2018, 10a edició (primera edició al 2000)
Títol original, idioma, any: Address Unknown, anglès, 1938
Gènere: Narrativa, novel·la epistolar
Traductor: Ernest Riera
Número de pàgines: 76
Llegit en: Català
Martin Shulse decideix tornar a Alemanya des de Califòrnia i deixa enrere el seu amic i soci Max Eisenstein, un jueu nord-americà. La seva relació però, no queda oblidada. Els dos s'escriuen cartes plenes d'enyorança a banda de parlar del negoci que tenen en comú, una galeria d'art. A Alemanya la situació no és fàcil, però l'ascens d'un nom, el d'Adolf Hitler, promet canvis, incerts de moment, però segur que hi haurà canvis. En Martin transmet aquests dubtes al seu amic, però aviat les seves cartes prenen un to molt diferent de les inicials. Sembla que en Martin ha abraçat el nazisme i no vol saber res del seu amic jueu. En Max no s'ho pot creure, com pot ser que el seu amic, el seu germà, renegui així d'ell? La correspondència serà cada cop més escassa i més horrible. Amb Hitler al poder, efectivament, Alemanya va canviar. Aquests dos amics ho van patir molt.
Novel·la epistolar molt curta, però intensa, que ens mostra la correspondència entre dos amics, i a través d'ella l'escalada de la ideologia nazi a l'Alemanya d'abans de la Segona Guerra Mundial. Al llarg de les pàgines el to dels missatges d'en Martin Shulse es va endurint, ja no és la mateixa persona. La incògnita és saber si el canvi és real o només mira d'esquivar la censura. Les cartes estan redactades de manera molt plana i entenedora, amb una escriptura notable. Donada la seva brevetat, és un llibre que es pot llegir d'una tirada en una tarda, precisament poder llegir tota l'evolució sense aturar-se causa l'efecte desitjat per l'autora.
Aquesta és una lectura que es queda curta, voldries més, necessites saber més, però és intensa i impactant. Probablement l'impacte es perdria si tingués gaires més explicacions, però igualment 76 pàgines són molt poques. Qualsevol persona mínimament interessada en aquest període històric pot gaudir-lo. Bé, gaudir-lo no seria la paraula, perquè és més aviat una puntada de peu al baix ventre, i per això un magnífic testimoni del que va significar la censura, la repressió del nazisme. Molt recomanable, és difícil que deixi indiferent, però en tot cas, si el llegiu tampoc us traurà gaire temps.
Impressió general: @@@
Novel·la epistolar molt curta, però intensa, que ens mostra la correspondència entre dos amics, i a través d'ella l'escalada de la ideologia nazi a l'Alemanya d'abans de la Segona Guerra Mundial. Al llarg de les pàgines el to dels missatges d'en Martin Shulse es va endurint, ja no és la mateixa persona. La incògnita és saber si el canvi és real o només mira d'esquivar la censura. Les cartes estan redactades de manera molt plana i entenedora, amb una escriptura notable. Donada la seva brevetat, és un llibre que es pot llegir d'una tirada en una tarda, precisament poder llegir tota l'evolució sense aturar-se causa l'efecte desitjat per l'autora.
Aquesta és una lectura que es queda curta, voldries més, necessites saber més, però és intensa i impactant. Probablement l'impacte es perdria si tingués gaires més explicacions, però igualment 76 pàgines són molt poques. Qualsevol persona mínimament interessada en aquest període històric pot gaudir-lo. Bé, gaudir-lo no seria la paraula, perquè és més aviat una puntada de peu al baix ventre, i per això un magnífic testimoni del que va significar la censura, la repressió del nazisme. Molt recomanable, és difícil que deixi indiferent, però en tot cas, si el llegiu tampoc us traurà gaire temps.
Impressió general: @@@
7 Comentaris
Aviat llegiré l'altra novel·la epistolar que ens vas recomanar no fa gaire i aprofito per apuntar-me també aquesta, com dius 76 pàgines no costen gens d'encabir en un parell d'estones lectores.
ResponEliminaPer cert, com que amb aquests dos llibres podríem dir que has començat un "cicle de novel·les epistolars", m'ha vingut al cap (segurament per aquesta nostàlgia blogaire que comporta la celebració dels 12 anys del Bona Nit) que si l'ASSUMPTA encara vingués per aquí et recordaria que continues tenint pendent "La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey". ;-)
Deu ser que em faig gran però cada cop em fan més mandra les puntades de peu al baix ventre i ni que siguin 76 pàgines, de moment el deixaré passar de llarg.
ResponEliminaÉs bàsicament una anècdota, aquest llibre, però està bé que no s'allargui més. Un conte llarg. Em va semblar interessant.
ResponEliminauI, veient aquesta entrada m'has fet recordar que fa temps que volia llegir el llibre i no hi havia pensat mai més. En tot cas, gràcies! (per cert, ja m¡he llegit "aprendre a parlar amb les plantes", que crec que vas recomanar tu aquí al blog) :)
ResponEliminaAquest me l'apunto, m'interessa bastant el tema tot i que segurament el trobaré dur, però té l'avantatge de ser curtet.
ResponEliminaCom deia, un llibre curt, o un relat llarg, que és prou interessant de llegir i que no us traurà gens de temps si ho intenteu. Penso que val la pena. Moltes gràcies pels comentaris.
ResponEliminaMcAbeu, aquesta segona novel·la epistolar que inicia cicle ve derivada de la primera, gràcies a la recomanació de la llibretera. En comprar aquell primer i creuar una sèrie de mails comentant-lo, em va dir si coneixia aquest, i li vaig dir que me'l portés. I saps què, aquest llibre que tant va insistir l'Assumpta que llegís porta a casa molt temps, perquè va venir amb les coses que va portar la meva parella quan va venir a casa. No l'he llegit, però no està descartat. Quan tant em negava a llegir-lo eren altres temps. Llavors no llegia gaire autores, em costava. Ara que sí que en llegeixo i tinc la ment més oberta ja no em tanco cap porta. També era per la insistència de l'Assumpta, que sóc tossut, però qualsevol dia la sorprenc.
Carme, potser no és ben bé això, l'únic sotrac és al final, però tot el que va explicant és dur de llegir. Jo penso que t'agradaria, no és pas desagradable, però com decideixis.
Salvador, està prou bé. No ho dius massa emocionat, és cert que descriu un cas concret però se'n poden extreure reflexions i entendre algunes coses.
Eli, per com ho dius sembla que el llibre de la Marta Orriols et deu haver agradat, espero que sí! Esperaré la ressenya. I si acabes llegint aquest d'Adreça desconeguda espero que també t'agradi.
Botika, no et pensis, no és que sigui dur de llegir, però intueixes què està passant i no et deixa tranquil. És probable que t'agradi i hauria de ser fàcil trobar-lo a la biblioteca.
Quan vaig llegir la ressenya em va interessar, i com era ben curt vaig decidir demanar-lo a la biblioteca.
ResponEliminaEstà força bé, ben trenat i amb un bon final.