Autora: Agota Kristof
Editorial, any: Amsterdam, 2019
Títol original, idioma, any: L'analfabète. Récit autobiographique, francès, 2004
Gènere: Biografia
Traductora: Montserrat Solé Serra
Número de pàgines: 86
Llegit en: Català

Les novel·les d'Agota Kristof no deixen indiferent. La guerra, per bé que mai el conflicte armat, n'és sempre un personatge més. I quan veus com les passen els seus protagonistes et sembla inversemblant. Però en aquesta curta, curtíssima biografia sabrem que poca ficció trobem a les seves obres, encara que tot estigui barrejat, la major part dels relats els va viure o veure l'autora. En unes escasses 60 pàgines repassa la seva infantesa, joventut i la seva migració des d'Hongria fins a França i com es va sentir analfabeta en haver d'aprendre una llengua totalment nova ja de gran, malgrat que des de sempre havia escrit poemes i havia llegit tot el que li havia caigut a les mans. La sensació d'indefensió davant del francès no la va aturar i és precisament en aquesta llengua, nova i desconeguda, i amb la companyia inseparable d'un diccionari, que va acabar escrivint les seves reconegudes obres.

Per ser que l'escriptora va tenir una vida molt intensa, almenys fins que va arribar a França, aquest llibre es queda molt curt. És cert que decideix centrar-lo en un aspecte molt concret de la seva migració i que la resta és una mica per fixar els marcs, però ens quedem amb les ganes de saber més. Està estructurat en capítols molt curts, de manera que es llegeix d'una revolada. Les darreres 26 pàgines corresponen a una entrevista que Riccardo Benedetti li va fer l'any 1999 i diria que això espatlla una mica la bona impressió que tinc de l'autora, que em sembla profunda, reflexiva i amb un món interior gegant. Benedetti li pregunta per les seves obres, pel procés de creació literària i l'autora no respon a gairebé res.

La part on narra la seva història i els seus aprenentatges m'ha agradat molt més, evidentment. És interessant i està escrit amb el segell Kristof, costa molt posar-se a la seva pell, però això no vol dir que no tingui un gran poder atractiu amb la seva lletra. No sóc gaire de llegir biografies, però aquesta se m'ha fet curta. Sorprèn saber que moltes de les coses narrades a 'Claus i Lucas' són basades en la realitat, o directament descrites. Posa els pèls de punta. He descobert aquesta autora aquest any i espero seguir posant-me al dia amb la seva obra, ben cert, com em deien, que no deixa indiferent.

Impressió general: @@@