Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Labutxaca, 2009 (primera edició a Labutxaca 2007)
Títol original, idioma, any: Noruwei no mori, japonès, 1987
Gènere: Narrativa
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 428
Llegit en: Català
RELECTURA

En Toru Watanabe recorda. Han passat molts anys, però allò que va viure quan encara no en tenia 20 i estudiava teatre a Tòquio probablement li marcarà l'existència per sempre. El suïcidi del seu únic amic, en Kizuki, i com això fa que s'apropi a la seva xicota, la Naoko. Els dos s'han quedat molt sols, en Kizuki era la cola que els mantenia units. En Toru i la Naoko comencen una relació pràcticament platònica, però ella no suporta la pressió de la vida que porta i els esdeveniments que ha viscut, de manera que se'n va a un sanatori que és un santuari on es pot aïllar del món i recuperar-se. En Toru cada cop n'està més enamorat, però la solitud el fa anar-se'n al llit amb moltes noies desconegudes, tot i que no li aporta res. Fins que apareix la Midori, una noia molt especial que capgirarà novament el seu món. El Soldat d'Assalt, en Nagasawa, la Reiko, són altres protagonistes d'una història tendra i de creixement personal d'un adolescent introvertit, asocial, sincer i assenyat que entoma les coses tal com li vénen, sempre amb calma i serenitat.

Aquest és, probablement, el llibre més famós d'Haruki Murakami. Si s'ha llegit aquest autor, és pràcticament impossible que aquest no hagi estat un dels volums triats. Explica el pas de l'adolescència a la vida adulta d'en Toru Watanabe a finals dels anys 60. Una època convulsa, de descobrir-se a ell mateix i les relacions amb els altres. En Toru n'és el protagonista i parla en primera persona, però els altres personatges juguen un paper cabdal en els seus actes. És una història d'amors complicats, d'amistats, de sexe, de lleialtat, de malaltia i de desencís amb la vida. Un viatge a l'interior d'un protagonista que de vegades sembla buit, però que té molta profunditat i que s'involucra amb tothom i es dóna a aquells que té a prop. Està ple de referències literàries i musicals marca de la casa que es comenten entre diferents personatges. Un ritme lent, escenes absurdes pels estàndards occidentals, relacions estrafolàries, fets que no s'acaben d'explicar i d'altres que s'expliquen sense necessitat. En Toru i d'altres personatges poden arribar a exasperar. No cal dir que a mi no em fan aquest efecte.

Vaig llegir aquest llibre farà uns dotze o tretze anys. Va ser la meva primera experiència Murakami i em va generar sentiments contradictoris, la sensació de voler tornar a llegir l'autor, però d'una lectura agredolça. 26 llibres seus després, és un dels meus autors de referència i he volgut tornar allà on vaig començar i fer-li la ressenya que no ha tingut mai, ja que el vaig llegir abans de tenir el blog. Aguantaria la prova de la relectura? Doncs sí, i amb escreix. Aquest cop m'ha agradat molt més que el primer, ha estat molt entranyable recuperar en Toru i la Naoko, una lectura meravellosa. No té un argument gaire definit, es mou per escenes. Té un ritme lent i de vegades se'ns fa incomprensible. Però i què? N'he gaudit plenament, m'ha encantat. Sempre recomanava començar Murakami per aquest llibre, però després de l'experiència de llegir tota la seva obra, n'he pogut gaudir d'una altra manera. Per què? Doncs com diria en Toru: no ho sé explicar. Només em sembla fantàstic. Per això, per com m'ha agradat, i per l'afecte que li tinc a aquest llibre, em permetré ser generós amb la puntuació. Per mi se la mereix.

Impressió general: @@@@@