Autora: Yoko Tawada
Editorial, any: Godall edicions, 2019
Títol original, idioma, any: Perusona, Kakato o nakushite, Ine mukoiri, japonès, anys 90
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Mas López
Número de pàgines: 160
Llegit en: Català

Una japonesa que viu a Hamburg i que s'ha d'esforçar per semblar japonesa, ja que tothom es pensa que és d'algun altre país de l'extrem oriental. També s'ha d'esforçar en semblar una persona, ja que sembla que tothom està interessat en què fa el seu germà, i gens en ella, i a superar el xoc cultural. O una dona que es casa per correu, però no arriba a veure el seu marit, que la defuig. Fa classes de comportament per poder adaptar-se al país i té somnis molt realistes que fan que sovint confongui son i vigília. O la professora d'una acadèmia amb uns mètodes una mica peculiars, que de sobte rep la visita d'un home que s'instal·la a ca seva i té un comportament no exactament humà. Tres històries amb protagonista femenina, poc convencionals, tant elles com les seves vivències, i amb tots una mica sobrenaturals i misteriosos. Així és la narrativa de la Yoko Tawada, japonesa establerta a Alemanya, que conserva aquest misticisme dels autors orientals.

Si no vaig errat, aquesta és la primera traducció al català que es fa d'aquesta autora. Després de llegir-ne una bona crítica, vaig decidir provar-ho. El meu idil·li amb Murakami em fa mirar-me sempre els autors japonesos, però no sempre m'han agradat, tot i que tenen trets comuns entre ells, fruit de la gran diferència cultural. En aquest volum trobem tres contes llargs, o novel·les curtes, reposats, una mica esperpèntics i que descriuen situacions entre costumistes i surrealistes. El xoc cultural hi és present, la mentalitat conservadora dels japonesos també, i es contraposa amb les idees més obertes de les protagonistes. És una prosa descriptiva, de baix ritme i no hi ha pràcticament cap acció trepidant, més aviat és posicional. Però no està mancada de qualitat, és agradable de llegir i força absorbent, per bé que moltes estones sembla que no està passant res. Problemes d'aquest format d'història d'unes 50 pàgines, no es pot ser tan expeditiu com en una novel·la, ni tampoc et cenyeixes a les normes (variables i múltiples) dels contes.

La Yoko Tawada passa amb prou bona nota la meva primera experiència amb ella. Tant és així que ja he mirat altres obres seves, si les tradueixen és ben probable que les llegeixi. L'estil m'ha recordat a Murakami, no ho puc negar, però té un segell personal. Si m'he de quedar amb una de les tres novel·letes, triaria 'El marit gos', la que dóna nom al recull. És la més surrealista de les tres, però potser la que té una trama més estructurada, dins del deliri. Les altes també tenen punts interessants i han aconseguit atrapar-me. De cara a recomanar-la, em guiaré pel bo d'en Murakami. Si en sou fans és possible que la Yoko Tawada també us agradi. I si no, sospito que tampoc us farà el pes. De totes maneres, són 160 pàgines que aviat són llegides. Un tast que probablement sigui suficient per saber si és una autora per vosaltres o no. De moment, jo li dono el sí.  

Impressió general: @@@