Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 148
Llegit en: Català
El fill dels masovers veu passar la vida des del seu prisma particular. Els pares tenen cura del xalet dels senyors de Barcelona i sempre ho han de tenir tot a punt per quan vénen amb els seus fills, els gossos i el servei. És un poble de platja, però un ambient rural. El pas del temps farà que el nostre jove protagonista, en edat escolar, vagi perdent la innocència, descobreixi l'amistat, la passió, la pèrdua i vegi com el seu entorn va canviant i perd la seva essència perquè una gent de fora decideix fer-se'l a la seva mida. Alegries, decepcions i sorpreses de començar a fer-se gran i madurar, tot i la tendra edat. A partir d'anècdotes concretes, les petites experiències del noi i la seva vida diària, anirem construint la seva història i percebrem la seva evolució. Una novel·la iniciàtica centrada en algú que no sabem si ho està vivint o ens ho explica des de la distància en el temps, però que podria ser la de qualsevol altra persona, perquè la vida és descobriment i aprenentatge constants.
Miquel Martín s'estrena a Periscopi amb una novel·la curteta i sense grans trets argumentals, el que veiem és el que hi ha, i allò que s'insinua ho podrem entendre perfectament. Capítols curts, cadascun centrat en un esdeveniment concret, que ens permetran anar trenant la història del jove protagonista sense nom. Moltes d'aquestes anècdotes són petites, pròpies d'allò que impacta a un infant, ajudar a la granja, veure com els pares serveixen als senyors de ciutat, el futbol, coses així. D'altres esdeveniments seran més profunds i marcaran més al jove, com descobrir les noies o la mort d'una persona estimada. D'un llibre que, a priori, pot despertar més o menys interès segons els gustos, se n'han de destacar dos factors. Un és la naturalitat amb que s'exposa l'evolució del noi, mica en mica, però sense pausa, una transició que a tots ens toca fer a aquesta edat, ben emmarcada en el fil temporal, definit a base de citar jugadors del Barça, i molt especialment en el paisatge rural canviant. L'altre factor brilla amb llum pròpia: la llengua. La riquesa de vocabulari, que té en compte l'època i la geografia, converteix el text en un festival filològic que s'integra perfectament en la història. Només molt de tant en tant potser trobarem alguna paraula o expressió que pensarem 'aquesta no calia'.
He de dir que aquesta mena de novel·les que relaten només 'una vida' no solen despertar-me gran interès. Això m'ha passat també amb aquest 'La drecera', tot i que la qualitat literària satisfà altres sentits, no aconseguia atrapar-me especialment. Però hi ha moments que sí, que capten l'interès totalment, i aquí els planetes s'alineen. Com tot llibre, té un període d'adaptació. En aquest cas, quan més n'estava gaudint, ja plenament immers en la història, llavors s'acaba. No hi busqueu grans trames, ni girs argumentals, llegiu aquest llibre si us ve de gust una estona de lectura plaent i satisfactòria, sense més. Està molt ben escrit i el vocabulari enamora. No sé fins a quin punt és autobiogràfic, però el grau de detall en les descripcions fa pensar que molt, ho sigui o no. Millor en l'execució que en l'argument, pel meu gust, però no es pot negar que no li manquen virtuts.
Impressió general: @@@
Miquel Martín s'estrena a Periscopi amb una novel·la curteta i sense grans trets argumentals, el que veiem és el que hi ha, i allò que s'insinua ho podrem entendre perfectament. Capítols curts, cadascun centrat en un esdeveniment concret, que ens permetran anar trenant la història del jove protagonista sense nom. Moltes d'aquestes anècdotes són petites, pròpies d'allò que impacta a un infant, ajudar a la granja, veure com els pares serveixen als senyors de ciutat, el futbol, coses així. D'altres esdeveniments seran més profunds i marcaran més al jove, com descobrir les noies o la mort d'una persona estimada. D'un llibre que, a priori, pot despertar més o menys interès segons els gustos, se n'han de destacar dos factors. Un és la naturalitat amb que s'exposa l'evolució del noi, mica en mica, però sense pausa, una transició que a tots ens toca fer a aquesta edat, ben emmarcada en el fil temporal, definit a base de citar jugadors del Barça, i molt especialment en el paisatge rural canviant. L'altre factor brilla amb llum pròpia: la llengua. La riquesa de vocabulari, que té en compte l'època i la geografia, converteix el text en un festival filològic que s'integra perfectament en la història. Només molt de tant en tant potser trobarem alguna paraula o expressió que pensarem 'aquesta no calia'.
He de dir que aquesta mena de novel·les que relaten només 'una vida' no solen despertar-me gran interès. Això m'ha passat també amb aquest 'La drecera', tot i que la qualitat literària satisfà altres sentits, no aconseguia atrapar-me especialment. Però hi ha moments que sí, que capten l'interès totalment, i aquí els planetes s'alineen. Com tot llibre, té un període d'adaptació. En aquest cas, quan més n'estava gaudint, ja plenament immers en la història, llavors s'acaba. No hi busqueu grans trames, ni girs argumentals, llegiu aquest llibre si us ve de gust una estona de lectura plaent i satisfactòria, sense més. Està molt ben escrit i el vocabulari enamora. No sé fins a quin punt és autobiogràfic, però el grau de detall en les descripcions fa pensar que molt, ho sigui o no. Millor en l'execució que en l'argument, pel meu gust, però no es pot negar que no li manquen virtuts.
Impressió general: @@@
5 Comentaris
Goita, me'l vaig comprar ahir! A veure si compartim impressió.
ResponEliminaM'ha passat una mica el mateix, al principi no em motivava massa i al final m'ha sabut greu que s'acabés.
EliminaBen escrit i directe. Potser sí que la trama és mínima, però està ben portada. A mi m´ha agradat.
ResponEliminaÉs curtet i ara mateix això m'agrada, tampoc busco una trama complicada ni punyent, me l'apunto.
ResponEliminaUn llibre curtet que passa bé, i depèn dels gustos de cadascú si ens acabarà entrant ben endins o no. A mi potser em caldrà llegir l'autor més vegades per acabar de decidir. Moltes gràcies pels comentaris.
ResponEliminaGemma Sara, la sensació és una mica aquesta, oi? Què m'està explicant aquest home? Però vas coneixent el protagonista i et va atrapant. Segurament és quan t'ho estàs passant millor o quan ja hi has entrat, que s'acaba. No sé si dir que és una llàstima, o que és un encert per acabar en un punt alt.
Salvador, té virtuts, està molt ben escrit i descrit. La trama no és cap punt fort, perquè no hi és. Però la supleixen altres encants. També m'ha agradat, no et pensis, però no m'ha entusiasmat tampoc.
Botika, passa bé, si busques un llibre sense complicacions i que no et duri gaire, aquest és un bon candidat. Ah, que sigui sense complicacions només afecta a la lectura, perquè descriu un cúmul de sentiments, sensacions i evolucions del personatge que el fan profund i fins i tot reflexiu, però d'una manera molt natural i humana.