Autors: Amal El-Mohtar i Max Gladstone
Editorial, any: Mai Més , 2020
Títol original, idioma, any: This Is How You Lose the Time War, anglès, 2019
Gènere: Ciènccia ficció
Traductors: Lluís Delgado i Rosa Borràs
Número de pàgines: 172
Llegit en: Català 
Premis: Premi Nebula de novel·la curta 2019

Dues viatgeres en el temps que pertanyen a futurs en guerra, van movent-se fil amunt i fil avall a través de l'espai-temps per tal de complir les missions que les seves agències respectives els encomanen. La Roja pertany a l'Agència, mentre que la Blava és membre de Jardí. Les dues treballen soles i són molt bones en la seva feina. Han anar deixant un rastre de sang i d'èxits al llarg dels mil·lennis. En les runes d'un món que és a punt d'acabar-se, la Roja troba una nota que diu "Cremar abans de llegir. Signat, Blava". Així comença una correspondència perillosa, inicialment com un simple intercanvi per vantar-se dels propis èxits, però mica en mica les dues se senten atretes mútuament i se'ls genera dependència. Ningú pot saber que es comuniquen i que s'expliquen coses dels seus mons. Corren un gran risc per mantenir la seva correspondència. Si ho arriben a saber els seus superiors, significarà el final. Encara pitjor, significarà perdre l'altra.

Una novel·la de ciència ficció en format epistolar no me l'havia trobat, encara. L'estructura d'aquest llibre curtet escrit a quatre mans és bàsicament aquesta, la descripció d'una situació post-apocalíptica o històrica en la que la Roja o la Blava estan realitzant una missió i en la que d'alguna manera original i sempre diferent acaben trobant un missatge de l'altra. A continuació, tenim el missatge. I això és tot, perquè a banda de la deriva de les 'cartes' de la fatxenderia cap a l'amor, o millor dit l'obsessió, allò que estan fent cadascuna d'elles no té massa sentit. De fet, pocs cops és comprensible, o almenys jo no ho he sabut entendre. Està escrit de manera molt rebuscada, poètica i amb frases curtes per crear efecte, però és difícil concentrar-se quan allò que t'estan explicant no té cap sentit ni continuïtat aparent. La segona meitat del llibre és una mica més entenedora, però llavors les cartes entre les dues agents són tan ensucrades que costen d'empassar, per ser que partim de la base que són màquines de matar i que no són del tot humanes. Una història d'amor ciberpunk que barreja tantes coses que pot arribar a marejar.

M'esperava més d'aquesta novel·la premiada. O li falta informació, o jo no l'he sabut trobar entre línies. Tampoc no m'ha acabat de convèncer la manera com està escrita, amb una prosa tan rebuscada i tirant de conceptes tecnològics i d'una concepció de l'espai-temps que no ens han explicat prou bé com per entendre-la, un excés de tecnicismes inconnexos i sense deixar clar què fan realment les dues agents, a banda d'enamorar-se. Em costa trobar-li virtuts, francament, i em sap greu. Sempre comento que no sóc gaire de ciència ficció, però darrerament havia trobat obres que m'han agradat. No ha estat el cas d'aquesta, en la que havia posat expectatives, després de veure'n bones crítiques. Doncs bé, potser sóc jo que no l'he entès, però no m'han quedat ganes de tornar a llegir aquests autors. També em sap greu perquè el publica una nova editorial valenta que havia cridat la meva atenció, però si vull ser honest, n'he de fer una ressenya com m'ha sortit, gens afavoridora.

Impressió general: @