Autor: Ragnar Jónasson
Editorial, any: Columna, 2020 (segona edició)
Títol original, idioma, any: Snjóblinda, islandès, 2009
Gènere: Novel·la negra
Traductora: Esther Roig
Número de pàgines: 361
Llegit en: Català

L'Ari Tór no sol acabar allò que comença, prova d'això són els seus estudis. Però finalment ha acabat l'acadèmia de policia i es disposa a trobar la primera feina per exercir-ne. No es tanca portes, però seria ideal que el destinessin a Reykjavík mateix, on conviu amb la seva parella Kristín. Però res més lluny, la primera oferta que rep és a Siglufjördur, una petita localitat al nord del nord, més a prop del Cercle Polar Àrtic que de la civilització, i a la qual s'accedeix només per un túnel no gaire engrescador. Un poble pescador que viu indiferent de la resta del país, on haurà de substituir un vell policia que es jubila. No s'ho pensa dos cops i accepta, cosa que li portarà una forta discussió amb la Kristín. El fiord és bonic i li diuen que a Siglufjördur no hi passa mai res. Però aviat descobrirà que no és així. El director d'una companyia amateur de teatre cau per unes escales poc abans de l'estrena d'una obra i una dona apareix gairebé dessagnada i mig nua estirada sobre la neu. Poden tenir relació els dos esdeveniments, que han passat en massa poc temps de diferència, pels estàndards del llogarret. Potser a Siglufjördur no hi passa massa cosa, però en aquesta companyia de teatre si que hi ha moviment. Tot plegat, en ple hivern i en mig d'una tempesta de neu que deixarà el poble incomunicat. Podrà l'Ari Tór acostumar-se a viure en aquestes condicions?

En conèixer l'existència d'aquesta saga de novel·la negra ambientada a Islàndia no em vaig poder resistir. La meva fixació amb aquest país no ha minvat amb el temps i les novel·les d'Arnaldur Indridason m'agraden força, encara em fa ràbia que hagin deixat de traduir-les al català. És difícil no comparar els dos autors, però a primer cop d'ull, diria que Jonasson no és Indridason. Malgrat que descriu un paisatge desolador i opressiu, es tracta d'una novel·la negra més fresca i actual, en comparació amb la d'Indridason, més treballada, reposada i amb històries molt ben construïdes. Els protagonistes tampoc s'assemblen gens. L'autor mira de construir històries per a cada personatge a mode de presentació i perquè veiem per on van els trets, però només serveixen per posar en context. Sí que hi ha molta descripció de la vida del policia protagonista, un oficial novell que parteix de zero, no comença sent inspector o detectiu, de manera que això ja és un fet diferencial del que ens trobem a la majoria de novel·la negra. Té passat com a persona, però no com a policia, ni tampoc traumes ni vicis i sí molts dubtes. Està per estrenar. Per aquest fet, se li perdona l'extensa introducció del personatge, però ja no seria acceptable en una segona novel·la que ja està en camí. La novel·la es llegeix amb molta agilitat, va atrapant i és fàcil de passar una pàgina rere una altra. Hi ajuda també l'edició de lletra molt gran de Columna. Pel que fa a la investigació, una mica justa, uns casos no massa espectaculars per començat, però té pinta d'anar a més.

He gaudit d'aquesta primera entrega de la sèrie Islàndia negra, prou com per llegir el segon volum que arribarà a la tardor. L'ambient, el protagonista creixent amb els seus dubtes, alguns dels secundaris, són elements prou interessants per aquesta segona oportunitat. Un tipus de llibre que es llegeix fàcil i serveix per passar una estona intrigant. Amb marge de millora, és cert, a estones fluixeja una mica, però l'interès es manté. En ser novel·la negra no se li demana una alta qualitat literària, tot i que hi ha sortoses excepcions, n'hi ha prou amb que enganxi i distregui, i aquesta obra de títol traduït de manera infame, compleix aquestes funcions. La saga no és d'ara, ja té més d'una dècada i ara ha arribat aquí, però per consolidar-se caldrà que demostri millora, la profunditat dels personatges, la complexitat de les trames i que sàpiga mantenir el ritme i la capacitat d'enganxar. A mi, només amb l'escenari ja em té guanyat. A veure quants crims és capaç d'inventar-se l'autor en un poble de 1200 habitants deixat de la mà de Déu i incomunicat uns quants mesos l'any.

Impressió general: @@@