Autora: Maggie O'Farrell
Editorial, any: L'Altra editorial, 2019 (segona edició, primera al 2018)
Títol original, idioma, any: The hand that first held mine, anglès, 2010
Gènere: Narrativa
Traducció: Núria Parés
Número de pàgines: 366
Llegit en: Català
 
A la dècada dels 60 del segle passat, una jove Alexandra Sinclair somia en abandonar el poblet on viu amb la família i marxar a Londres a forjar-se una vida. Quan coneix l'Innes Kent, un jove sofisticat de la ciutat, se li obren les portes dels seus somnis. L'esbojarrat Innes la rebateja com a Lexie i viuran plegats un amor pur però ple d'entrebancs, mentre miren de tirar endavant el projecte editorial d'una revista cultural. Paral·lelament, i a l'actualitat, l'Elina i en Ted acaben de tenir el seu primer fill i malden per sortir-se'n com a pares novells. L'Elina pateix amnèsia del part, no recorda haver donat a llum, i és que les complicacions li van fer perdre molta sang i gairebé no ho explica, però no li han volgut dir. Els dos fils temporals segueixen el seu propi camí, plens de llums i ombres, però els uneixen uns lligams que cap dels protagonistes pot intuir. I, per sort, tampoc els lectors que gaudeixen d'aquestes dues històries de la mà de la nord-irlandesa Maggie O'Farrell.

Segon llibre que llegeixo d'aquesta autora després de L'estranya desaparició d'Esme Lennox, en poc temps de diferència, i això ja dóna pistes sobre què em sembla la seva obra. 'La mà que prenia la meva' es pot dir que és una única història explicada en dos plans temporals diferents, tot i que en aparença tenen poc a veure, però és fàcil intuir que arribaran a algun punt de trobada. Saltem d'un pla a l'altre en capítols alterns. No és fàcil entrar-hi, costa situar-se, és molt descriptiva i es recrea molt en les explicacions. Al fil actual hi ha llargues dissertacions sobre maternitat primerenca, per això inicialment preferia la història dels 60, més motivadora, i amb una Lexie independent, forta i avançada al seu temps. Però tot i aquest inici una mica travat, cal reconèixer que Maggi O'Farrel ja t'atrapa només amb la seva escriptura, és una narradora notable i construeix els personatges perfectament, els fabrica i els poleix amb molta dedicació. Mica en mica, les trames van prenent força i la lectura s'accelera, sense perdre la qualitat narrativa i la pausa a l'hora de descriure. S'arriba a un clímax cada cop que apareix un nexe d'unió entre els dos fils, primer tímidament, però després van convergint, com no podia ser d'altra manera. El moment d'il·luminació en el que descobreixes un vincle entre els dos plans temporals l'he trobat emocionant i tot.  

M'agrada l'O'Farrell, m'agrada. Ha estat un bon descobriment d'aquest passat 2020 i estic content de saber que hi haurà llibre nou al 2021. De totes maneres, encara en queden de pendents que probablement amb el temps vagi recuperant. Com ja em va passar també amb Esme Lennox, aquest llibre va in crescendo, sembla que calgui una adaptació prèvia, però quan agafes el fil ja no pots parar de llegir. Té canvis de ritme, no estem parlant d'una acció trepidant, però sap com concentrar-nos, com deixar-nos una estona distesa i com fer-nos patir i emocionar-nos tal i com fan els seus personatges. És inevitable anar jugant a establir els possibles lligams entre els personatges, i això et fa estar dins del llibre fins i tot quan no estàs llegint. Hi haurà qui dirà que tot plegat és molt evident i que es veu a venir. Personalment, he de dir que jo no n'encertava ni una i anava de sorpresa en sorpresa, i dic això com a immensa virtut del llibre. N'he gaudit, m'ha sorprès, m'ha atrapat i considero que està molt ben escrit i que hi ha molta feina en aquestes pàgines. Si no fos per algunes escenes i descripcions que m'han semblat una mica sobreres i innecessàries, seria un llibre pràcticament rodó. Tot i així, el trobo molt recomanable.
 
Impressió general: @@@@