Autor: Andrea Camilleri
Editorial, any: Edicions 62, 2000
Títol original, idioma, any: La voce del violino, italià, 1997
Gènere: Novel·la negra
Traducció: Pau Vidal
Número de pàgines: 214
Llegit en: Català
 
Si el comissari Montalbano no busca problemes, els problemes el busquen a ell. Un accidentat trajecte amb un conductor temerari fa que topin amb un cotxe aparcat i el deixin fet un nyap. Que en dies posteriors aquell cotxe continuï a lloc i ningú en reclami danys, encén l'espurna de la intuïció del nostre home. Efectivament, la propietària del vehicle, la Michela Licalzi, ha estat assassinada a la seva torre en construcció, a Montelusa mateix. Era una dona adinerada de Bolonya, jove i molt atractiva que ha aparegut nua i amb signes d'haver practicat sexe no violent poc abans de morir. El comissari i el seu equip habitual engeguen la maquinària per descabdellar el fil que els ha de portar a la resolució del cas. Aquest cop hauran de lidiar amb un cap de comandància que no es pot veure amb en Montalbano i que no li posarà les coses fàcils. Però encara ha de néixer qui aconsegueixi que en Salvo no se surti amb la seva. És clar que, sentimentalment, el nostre comissari preferit no se'n surt tan bé com combatent el crim... 

Continuo amb la sèrie Montalbano de l'Andrea Camilleri, aquest és el quart volum que llegeixo, de moment seguint un ordre cronològic de publicació. La saga va in crescendo, ara ja tenim situats tots els elements que caracteritzen aquests llibres. Un comissari molt intuïtiu, entregat a la seva feina, amb problemes per quadrar la seva vida sentimental, de bon menjar i amb un caràcter esquerp i un sentit de la ironia estratosfèric. Un elenc de secundaris recurrents que el complementen perfectament. Uns pobles típicament sicilians on el tarannà de la seva gent és tan pintoresc com el paisatge, i un ambient en el que la màfia plana sempre per sobre de tot. Les investigacions d'en Montalbano no tenen res de normatiu. La trama d'aquest llibre es desenvolupa, en gran part, a base de trucades telefòniques. El comissari conversa amb un seguit de personatges i va traient les seves conclusions i lligant caps. Fa que els seus col·laboradors facin coses que no entenen, però el segueixen a ulls clucs. Se serveix dels seus contactes a la televisió per parar paranys als sospitosos i fa servir qualsevol mètode que li passa pel cap. No es pot dir que la història d'aquest llibre sigui gaire original ni especialment treballada, però Camilleri va per feina, de seguida ens posa sobre la pista i la investigació, puntejada per esquitxos de la vida personal d'en Salvo, avança de manera meteòrica. Ens estalvia la palla supèrflua, cosa que és d'agrair. A més, fa gala d'un sentit de l'humor mordaç, irònic, fins i tot sarcàstic que funciona perfectament en un equip investigador que sembla d'estar per casa, però que saben resoldre tots els crims.

Com que ja m'he estès molt en l'anterior paràgraf, només uns apunts finals. Molt fan d'en Catarella, el telefonista de comissaria, amb qui em faig un tip de riure. No parlo d'una mica de gràcia: rialles ben sonores, cosa poc habitual en un llibre de novel·la negra. Dir també que, per la metodologia investigadora d'en Montalbano, així com no informa als seus subordinats de tot el que té en ment, tampoc ens ho explica a nosaltres i sempre em passa que a la segona part del llibre em perdo una mica, sembla molt embolicat. Aquest no ha estat cap excepció. Una trama més aviat simple però molt ben ambientada i amb l'afegit d'uns personatges molt i molt peculiars. El punt fort de l'autor és el retrat de la gent de Montelusa, el seu ritme, la seva manera de fer. Amb això ja ens guanya i no tinc dubtes que seguiré llegint-lo de tant en tant. Tinc Montalbano per estona.

Impressió general: @@@