Autor: Jaume Cabré
Editorial, any: Proa, 2021
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 183
Llegit en: Català
Editorial, any: Proa, 2021
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 183
Llegit en: Català
Jaume Cabré torna a la novel·la deu anys després de l'aclamat 'Jo confesso' amb aquest Consumits pel foc. En aquest volum, molt més curt, però amb trets que ens el pot recordar, trobarem l'Ismael, un home que s'ha hagut de construir a ell mateix després d'una infància complicada: el seu pare va embogir, el culpava de la mort de la mare, sense cap fonament, i el van haver d'internar en un centre psiquiàtric. Convertit ja en professor de llengua i literatura en un institut, intel·lectual, poliglota, però amb molt poca traça per les relacions socials, l'Ismael recupera el contacte amb una antiga veïna i començaran una relació indefinible. Però una altra trobada inesperada el portarà pel pedregar. La seva pusil·lanimitat l'embrancarà en una viatge delictiu del qual acabarà sense memòria i ben confós. La seva prioritat, quan es comença a centrar, serà recuperar la memòria i saber en qui pot confiar. I trobar la Leo, és clar. Tot aquest enrenou tindrà un convidat especial, en Godallet, un porcell de senglar amb tendència a despistar-se i a preguntar massa. He pogut llegir aquest llibre gràcies a una col·laboració amb la Casa del Libro. Tenia moltes ganes de tornar a llegir Cabré després de la bona experiència amb el 'Jo confesso', i en aquest llibre hi he trobat diversos elements que m'hi han fet pensar. El seu peculiar estil, per exemple, capaç de saltar en el temps, l'espai o canviar de realitat en una mateixa frase i sense previ avís, hi és ben present. Per bé que, en ser una novel·la molt més breu, no compta amb un gran nombre de trames paral·leles, bàsicament en són dues i algunes escenes independents generades per la imaginació del protagonista. A la principal, hi trobarem la cursa de l'Ismael per recuperar la memòria i la seva vida, després de l'incident que l'ha deixat a mercè de gent que li genera desconfiança. La trama secundària és la de la família de senglars, que pot semblar que no té sentit, però que jugaran un paper en la història. El domini de la llengua de l'autor és aclaparador, és un artista de la paraula. Gran part del text són diàlegs i això fa que es llegeixi molt ràpid i de manera molt àgil, tot i que en alguns casos són delirants i molt poc fructuosos. Cabré juga a despistar i ho aconsegueix, poden arribar a marejar una mica. El que no hi manca, és humor. L'Ismael és un savi boig que té sortides divertides, tant en els diàlegs com en els fragments narrats per narrador omniscient, es generen situacions i jocs de paraules força gracioses. Els mateixos noms que el protagonista va assignant als altres personatges ja proporcionen moments còmics.
Intriga, misteri i dosis de literatura d'alta volada és el que ofereix aquest llibre. Molt ràpid de llegir, i potser també en part per això, et deixa una mica amb la sensació de voler més, de quedar-se una mica curt. Amb la gran capacitat que té l'autor per construir relat i personatge, que el fons d'aquesta història estigués més treballat i detallat l'hauria pogut millorar molt. Gairebé no hi ha temps d'entendre què està passant. Això no vol dir escriure un llibre de 1000 pàgines, però sí bastir un bon embolcall per la trama principal, que és prou complexa com per no anar tan despullada. Tot va tenint la seva explicació, però durant la lectura passarem bona part del temps desorientats, i aquest és un factor a tenir en compte, perquè hi ha a qui li agradarà que el facin parar boig, i d'altra gent a qui farà pujar la mosca al nas. Amb tot, cal posar en valor la destresa de l'autor amb les paraules i la seva capacitat de jugar amb elles. No és casualitat que sigui un dels nostres autors més ben valorats internacionalment. Em queda molta bibliografia seva per anar explorant i la intenció és fer-ho. Potser aquest no és el seu millor llibre, però Cabré és un dels grans, sens dubte.
Impressió general: @@@
5 Comentaris
Ja el tinc al pilonet que vaig fer per Sant Jordi, però encara. I l'he llegit. Ara estic amb La meitat evanescent
ResponEliminaL'he acabat de llegir just aquesta setmana i m'ha agradat força. Tens raó que l'acabes amb la sensació de voler-ne més, però no tinc tant clar que es quedi curta. Ja sé que sembla contradictori això que he dit, però és que m'ha semblat una novel·la molt rodona i amb detalls genials com la història dels senglars (que, com dius, sembla primer no tenir cap sentit i al final és cabdal per la trama) o el palíndrom llatí tan ben trobat, per exemple.
ResponEliminaÉs com un conte, com una faula imaginativa que t'atrapa des del primer moment. T'accepto que potser a estones et pot desorientar, però (justament perquè el text és relativament curt) això, almenys en el meu cas, no dura gaire i al final t'admira com l'autor aconsegueix lligar-ho tot de la manera que ho fa. Jo m'ho he passat molt bé llegint-lo.
Veig que t'ha agradat més del que esperava tot i que només li has donat tres @. I a mi també se m'ha fet curt.
ResponEliminaLa meva segona experiència amb Jaume Cabré no ha estat tan satisfactòria com la primera, però és que 'Jo confesso' és un llibre espectacular, i aquest se m'ha quedat una mica curt en molts aspectes. Tot i així, no es pot negar la categoria literària de l'autor, seguiré llegint-lo! Moltes gràcies pels vostres comentaris!
ResponEliminaCarme, espero que parlis de 'La meitat evanescent' quan l'acabis, a mi em va encantar! Potser és, per mi, el millor llibre que he llegit aquest any. Espero que en gaudeixis com jo!
McAbeu, home, és fàcil veure que amb el palíndrom a tu se't guanyaria de seguida, hahaha. Entenc el que dius. No és que la història no estigui tancada i ben tancada, explica el que vol explicar i ja està. Però a mi m'hagués agradat una mica més de farcit, o de guarniment, no ho sé. I mira que actualment ja em va bé que les novel·les siguin curtetes, però en comptats casos, penso que un llibre hagués estat millor sent una mica més llarg i reforçant alguns aspectes. Aquest any m'ha passat dos cops, amb aquest i amb 'El festí de Babette' d'Isak Dinesen.
He de dir que la primera part del llibre, pel que explicava, m'estava recordant força a 'Jo confesso', pel personatge, per l'estil narratiu i l'estructura, tenint en compte el que explico, que en ser un llibre més breu, no hi ha tanta diversitat de trames com allà. Però en un moment determinat, i confesso que em devia despistar, perquè no sé en quin moment va canviar, comença la història a partir que ell perd la memòria, i aquí tot es descontrola una mica. Si tu em pots indicar on està aquest canvi (per mi sobtat), i dir-me com fa la transició, t'ho agrairé molt.
Botika, cada llibre rep una valoració en funció de molts factors. Les arroves finals només són una impressió, la que em queda just al final d'acabar un llibre, però aquesta canvia un temps després, el record que queda del llibre, com perdura, ens el fa veure diferent. Per això la valoració final no és una categoria que es pugui consultar aquí al blog, perquè al cap d'un temps no seria realista. És més que probable que, d'aquí a un temps, quan recordi aquesta obra, pensi que no valia res (opinió que també serà injusta). Si ara li dono 3 arroves és perquè li he trobat alguns punts bons, especialment l'escriptura de Cabré, que trobo excel·lent. En un altre cas, l'escriptura em semblarà menys important perquè la trama serà completament absorbent. No sé si m'explico, la valoració no vol dir sempre el mateix, tinc en compte diversos factors i al final molts llibres, de mitjana, ronden les 3 arroves de mitjana.
Ostres, aquest entra dins dels meus objectius de lectura. Com a terrassenc i com a fan de Jaume Cabré. El darrer, "Jo confesso" em va deixar una sensació estranya d'estar llegint una gran narrativa, però no acabar d'entendre-la. Una mica enrevessat per al meu gust. A veure aquest darrer quan pugui... veig que t'ha semblat interessant. Bon senyal.
ResponElimina