Primer va ser un pardalet. La Noèlia no aixecava encara un pam de terra, però va trobar aquell ocellet dolent-se de l'ala trencada i no va haver-hi manera de treure-li la idea del cap: l'animal va acabar a casa a fer cures intensives. Ella no tenia coneixements veterinaris, ni sabia què calia fer, però volia curar el pardal perquè pogués tornar a volar lliure. Van ser els seus pares, amants de la natura i dels animals, qui van fer les cures a l'animaló, però la nena no es va apartar del seu cantó en cap moment.
 
Després va ser aquell cadellet de gat que van trobar espantat i mort de gana en un carreró. Tampoc no va haver-hi manera de dissuadir-la: la Noèlia va voler alimentar-lo i donar-li tot el seu amor. I aquella bestiola va passar molts anys amb la família, que li va donar una vida que, de ben segur, no hauria gaudit als carrers. Però no va ser l'últim, ni molt menys. Per casa seva van passar gossos, dos canaris, diversos periquitos, més gats, una fura, tres eriçons, moltes granotes que van créixer a partir de capgrossos, tortugues i fins i tot una serp d'una mida considerable. Quan la Noèlia s'hi fixava, els pares no podien negar-s'hi. La nena, en general afable, responsable i comprensiva, només feia rebequeries quan els pares li qüestionaven si convenia adoptar un altre animal a casa, que ja començava a semblar un parc zoològic.
 
A mesura que la Noèlia creixia, va anar ampliant els seus horitzons, cada cop més interessada pels animals i la seva protecció. Va acabar fent professió de la seva afició, però sobretot era vocacional, sempre que veia patir un animal no podia evitar tenir-ne cura. Va seguir recollint-ne sempre, també quan va deixar enrere la casa familiar i va anar a viure a ciutat per estudiar. Preferia la companyia dels animals, les persones no li despertaven cap interès. L'amor es presenta en moltes formes, i el que la Noèlia sentia per les bèsties la buidava tant que no n'hi quedava pels altres éssers humans. I la falta d'estima es convertia en odi davant de qualsevol que fes mal a un animal.
 
Al principi era un odi contingut, però es va tornar necessitat. Sentia dins seu una crida, era en aquest món amb una finalitat: la de lliurar el planeta de qualsevol indesitjable que fos cruel amb els animals. Així que es va convertir en caçadora. Però d'humans. De manera anònima i com una ombra indetectable, es va anar encarregant de tots els toreros, caçadors, furtius i altres malànimes que va ser capaç de trobar. No va tenir mai cap remordiment de fer-ho. Estava convençuda que marxaria d'aquest món deixant-lo millor que l'havia trobat.
 
 
La meva participació als Relats Conjunts d'abril, fregant el travesser!