Primer va ser un pardalet. La Noèlia no aixecava encara un pam de terra, però va trobar aquell ocellet dolent-se de l'ala trencada i no va haver-hi manera de treure-li la idea del cap: l'animal va acabar a casa a fer cures intensives. Ella no tenia coneixements veterinaris, ni sabia què calia fer, però volia curar el pardal perquè pogués tornar a volar lliure. Van ser els seus pares, amants de la natura i dels animals, qui van fer les cures a l'animaló, però la nena no es va apartar del seu cantó en cap moment.
Després va ser aquell cadellet de gat que van trobar espantat i mort de gana en un carreró. Tampoc no va haver-hi manera de dissuadir-la: la Noèlia va voler alimentar-lo i donar-li tot el seu amor. I aquella bestiola va passar molts anys amb la família, que li va donar una vida que, de ben segur, no hauria gaudit als carrers. Però no va ser l'últim, ni molt menys. Per casa seva van passar gossos, dos canaris, diversos periquitos, més gats, una fura, tres eriçons, moltes granotes que van créixer a partir de capgrossos, tortugues i fins i tot una serp d'una mida considerable. Quan la Noèlia s'hi fixava, els pares no podien negar-s'hi. La nena, en general afable, responsable i comprensiva, només feia rebequeries quan els pares li qüestionaven si convenia adoptar un altre animal a casa, que ja començava a semblar un parc zoològic.
A mesura que la Noèlia creixia, va anar ampliant els seus horitzons, cada cop més interessada pels animals i la seva protecció. Va acabar fent professió de la seva afició, però sobretot era vocacional, sempre que veia patir un animal no podia evitar tenir-ne cura. Va seguir recollint-ne sempre, també quan va deixar enrere la casa familiar i va anar a viure a ciutat per estudiar. Preferia la companyia dels animals, les persones no li despertaven cap interès. L'amor es presenta en moltes formes, i el que la Noèlia sentia per les bèsties la buidava tant que no n'hi quedava pels altres éssers humans. I la falta d'estima es convertia en odi davant de qualsevol que fes mal a un animal.
Al principi era un odi contingut, però es va tornar necessitat. Sentia dins seu una crida, era en aquest món amb una finalitat: la de lliurar el planeta de qualsevol indesitjable que fos cruel amb els animals. Així que es va convertir en caçadora. Però d'humans. De manera anònima i com una ombra indetectable, es va anar encarregant de tots els toreros, caçadors, furtius i altres malànimes que va ser capaç de trobar. No va tenir mai cap remordiment de fer-ho. Estava convençuda que marxaria d'aquest món deixant-lo millor que l'havia trobat.
La meva participació als Relats Conjunts d'abril, fregant el travesser!
7 Comentaris
Un bon ideal justifica qualsevol cosa? L'amor als animals justifica assassinar persones (per molt malànimes que siguin)? Si ets fidel a una religió, això justifica exterminar als infidels (que són fidels a una altra religió, per altra banda)? L'amor a la unitat d'Espanya justifica que et carreguis els drets fonamentals i uns mínims principis democràtics? La teva ànsia per la independència de Catalunya justifica que desitgis que els "traïdors a la causa" es podreixin per sempre a la presó? Jo contestaria que no a totes aquestes preguntes, però tots sabem que hi ha gent que diria que sí. Gent tan convençuda de tenir sempre tota la raó que, coherentment, decideix que els "altres" no en poden tenir ni una mica.
ResponEliminaJa ho veus, no sé si ho pretenies, però el teu relat m'ha semblat força pertorbador...
Sí, sí, bastant pertorbador... un final inesperat per a mi. Sorprenent del tot. Un bon relat, XeXu...
ResponEliminaHola
ResponEliminaOstres, XEXU, què bèstia!!! Aquesta NOÈLIA (hehe molt ben trobat el nom) tan dolça i bona nena acaba una mica perturbada, eh? 😨😨😨
ResponEliminaA mi ja m'agradaria, ja, que s'acabessin els toros i que ningú maltractés cap animal, però això de liquidar éssers humans (encara que siguin inhumans) és moooolt fort.
Però m'encanten els relats amb finals sorprenents, sí, sí, m'agradat... 👍👍👍
No vull ni pensar que devia fer a l'acabar amb tots els toreros i caçadors del món. A per qui aniria, a pels que maten mosquits?
ResponEliminaMoltes gràcies als que heu passat per aquí a comentar el Relat Conjunt, encara em resisteixo a participar-hi, encara que sigui tard. Deixeu-me dir que és un relat, no combrego amb les idees de la protagonista, però és el que m'ha sortit mirant el quadre. Va com va. No volia fer un relat basat en l'arca i en el Noè de la Bíblia, i va sortir això. Si us ha pertorbat una mica, em sap greu. Encara que ja està bé que així sigui.
ResponEliminaNo te'n sàpiga. El fet que un text et remogui alguna cosa a dins quan el llegeixes és senyal que està ben escrit. En aquest cas el que em va semblar pertorbador va ser l'evolució de la protagonista amb un final que aconsegueixes fer ben colpidor perquè t'agafa per sorpresa i que a mi em va fer pensar que hi ha gent "normal" que, obsessionada per una idea, arriba a perdre el món de vista.
ResponEliminaPer cert, suposo que hi ha lectors de totes classes, però en el meu cas tinc clar que un relat és ficció i que un protagonista assassí no implica un autor assassí (la majoria de les vegades almenys ;-D).