Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial, any: Edicions 62, 2004 (primera edició 2003)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 220
Llegit en: Català
Premis: Sant Joan 2003
Editorial, any: Edicions 62, 2004 (primera edició 2003)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 220
Llegit en: Català
Premis: Sant Joan 2003

Perquè si una cosa podem trobar en els llibres d'aquest autor, és nostàlgia. La mirada enrere, els records de joventut, les anècdotes concretes, les referències musicals, literàries i culturals. Sempre amb aquest to de melangia i enyorança, com si l'actualitat gairebé pesés a Pagès i li calgués revisitar constantment altres temps. En aquest llibre, aquesta tendència s'exposa més clarament que mai: fa una repassada a la trajectòria vital d'un Àngel Mauri que deu contenir un percentatge altíssim d'ell mateix i les seves pròpies experiències. Els temps, els escenaris, els moments, tot quadra a la perfecció. El seu estil, tan descriptiu, tan detallista i amb una forta tendència a fer llistes i enumeracions fins l'abús (i que ho digui jo...), com si no es volgués deixar mai cap element per destacar, va acompanyat d'una escriptura molt rica i notable. El seu domini de la paraula és gairebé aclaparador i, per mi, el punt més fort dels seus llibres. La tendresa amb què mima el seu protagonista mentre va creixent i aprenent què és això de viure, el converteix en entranyable, tot i que en realitat és força apocat, asocial i té un puntet misogin que no passa per alt. Puntet que no sé si és només patrimoni de l'Àngel Mauri. Els set moments que componen aquesta obra es poden llegir gairebé com a relats independents, cadascun va acompanyat del seu any, entre 1971 i 2003, estan força separats en el temps i, a banda del protagonista, tenen poc a veure els uns amb els altres, tot i que, com és natural, sempre hi ha elements que es mantenen o reapareixen en el transcurs del fil conductor d'una vida.
De Vicenç Pagès sempre m'acaba meravellant la seva manera d'escriure, tan correcta, tan mesurada i acurada. M'hi acabo rendint fins i tot en els casos, com aquest 'La felicitat no és completa', en que la història no m'ha acabat d'atrapar. Cadascun dels set moments vitals està perfectament descrit i adaptat a l'edat i la circumstància del protagonista, és per això que són una mica desiguals i no puc obviar que el corresponent a l'època universitària, amb la presa de consciència política (tot i que una mica interessara), se'm va fer tediós per les llargues lletanies intel·lectuals sobre diferents corrents comunistes. Altres relats són més planers de seguir i se'n pot gaudir més. La recerca d'identitat, la pertinença al grup, són altres temes que explora, a banda de les relacions personals que ens acompanyem al llarg de la vida. Val a dir que l'últim dels relats serveix de ciment per unir-los tots i també hi trobem algunes explicacions que ens havien mancat anteriorment. Això li fa pujar un puntet més en la valoració. La vida de l'Àngel Mauri és força anodina, no hi espereu grans accions heroiques ni girs de guió. Podria ser la vida de qualsevol persona que avui dia voregés els 60 anys, però per això ens despertarà molts records i molta nostàlgia. Tots som Àngel Mauri.
Impressió general: @@@
5 Comentaris
Aquest el vaig llegir a primers de l'any passat. El record que en tinc coincideix força amb la teva apreciació. No em va acabar d'enganxar, però així i tot va ser una lectura interessant pel que té de records personals i d'una època viscuda i compartida.
ResponEliminaL'estil d'en Vicenç Pagès no m'acaba d'agradar tant com a tu, però sí que reconec que són llibres força ben escrits i penso continuar resseguint la seva bibliografia de tant en tant.
Em sembla que compartim força l'opinió respecte aquest autor, pel que dius. Jo li valoro molt que trobo que escriu fantàsticament bé. Això no és sempre sinònim de bon llibre, o de llibre interessant, però quan el llegeixo trobo que el llenguatge és molt cuidat i que totes les paraules han estat mesurades a la perfecció. En canvi, allò que explica pot resultar una mica carregós, perquè tanta nostàlgia potser al final es fa pesada. Mira endavant de tant en tant, home! I totes aquestes enumeracions, de vegades clares i d'altres una mica camuflades, de vegades també són excessives. Per això ho deia, mira que jo faig llistes, però Vicenç Pagès em deixa com un aficionat! Però bé, malgrat tot, és més que probable que jo segueixi llegint-lo de tant en tant, com tu. Gràcies per comentar.
EliminaDels tres que he llegit d'aquest autor és potser el que menys m'ha agradat, coincideixo força amb tu i McAbeu.
ResponEliminaTambé podria dir que és dels més fluixos que li recordo, però al final és un estil molt personal, i tots els llibres s'acaben assemblant molt, sempre relata la vida del passat, o el que és el mateix, la seva pròpia, amb anècdotes, records, etc. Així que, a banda del primer, que per la sorpresa em va agradar molt, tampoc sabria dir quins altres destaquen per sobre d'aquest. Potser diria que 'Dies de frontera' em va deixar una miqueta indiferent, pel record que en tinc. Gràcies per deixar el teu comentari!
EliminaGràcies per l'interès, Xexu. És molt gratificant que al cap de divuit anys algú llegeixi una novel·la i en parli. Només volia dir que la descripció del passat no equival a la nostàlgia. Pensa, per exemple, en el capítol dedicat a la mili: no hi sé veure cap intenció de tornar a reviure aquella experiència. En cap capítol el paper del protagonista no és gaire galdós...
ResponElimina