Autora: Manon Steffan Ros
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2021
Títol original, idioma, any: Llyfr Glas Nebo, gal·lès, 2018
Gènere: Ciència Ficció
Traducció: Emyr Gruffydd i Miquel Saumell
Número de pàgines: 164
Llegit en: Català
 
Des del Final, la Rowenna i els seus dos fills Siôn i Dwynwen viuen aïllats a la seva caseta als afores de Nebo, al nord de Gal·les. No saben per què va passar, però primer van ser les notícies de bombardejos en altres països, i finalment els va acabar afectant. I després, aquell núvol tòxic. Tothom que coneixien ha marxat de la zona o ha mort. En Siôn ja té 14 anys i ha hagut de madurar molt ràpidament. Ell encara va conèixer el món d'abans. En canvi, la seva germana és encara petita. Mare i fill han après a sortir-se'n en un escenari post-apocalíptic amb les eines i els recursos que tenen. I per deixar-ne testimoni, decideixen començar a escriure un diari, el Llibre Blau, en el que la Rowenna explicarà records d'abans del Final i el que sap sobre el punt d'inflexió de la seva existència, mentre que en Siôn relata el seu dia a dia i com s'ho fan per sobreviure. Cap dels dos llegeix què ha escrit l'altre, està prohibit. Però entre tots dos ens mostraran una imatge completa perquè nosaltres, els lectors que patim des de fora per ells, entenguem com són ara les seves vides i l'indestructible vincle que els uneix.

Un primer fet a destacar d'aquesta obra és que està escrita en llengua gal·lesa. I no només això, la protagonista és militant de la llengua i de la literatura del seu país. Una de les coses que es preocupa per assegurar-se després del Final, són llibres escrits en la seva llengua. Ens trobem davant d'un format dietari a quatre mans que ens proporciona una imatge global del que és i del que va ser. Els dos protagonistes principals, mare i fill, deixen testimoni escrit i, a través de les seves frases, veiem la necessitat, l'amor que es tenen. El vincle que estableixen va més enllà del seu parentiu: són un tot l'un per l'altra. En aquest cas, l'escenari distopic deixa de tenir importància per centrar-nos en la relació mare-fill, però aquest aïllament és, precisament, el que propicia que ens hi centrem. En les converses que recreen a les seves entrades de diari, podrem intuir-hi certa enyorança, però no nostàlgia. La vida d'abans tampoc era fàcil i molts cops era desagradable. Ara tenen molt poqueta cosa, però tot són certeses i es tenen l'un a l'altra. La Rowenna no li explica tot a en Siôn, i el noi comença a amagar-li algun detall també. Fins i tot es discuteixen per la religió. Però es tenen presents en tots els pensaments. Ho percebem perfectament amb una escriptura planera i descriptiva, però que estalvia força explicacions, ens serveix just el que ens cal. D'aquí la brevetat del llibre. És fàcil deixar-se abraçar per les paraules i viure gairebé des de dins aquesta meravellosa història.

D'obres literàries post-apocalíptiques n'hi ha moltes, fins i tot amb protagonistes aïllats que han d'espavilar-se per sobreviure. Però d'entre d'altres que podria citar, m'és inevitable trobar-hi dues referències. En primer lloc, 'Jo, que no he conegut els homes', de la Jacqueline Harpman, que descriu un món dessolat en el que 40 dones, un cop alliberades del captiveri, hauran d'aprendre a sobreviure. Com allà, hi ha una dicotomia entre haver conegut el món d'abans o no, però a Nebo coneixem més perquès que no pas al llibre de Harpman. No tots, però sí alguns més. Però potser la referència més clara la podem trobar més a prop: Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo. Aquí no trobem l'Alba i en Dídac, però sí dos personatges, una mare i el seu fill, que s'han quedat sols i que van fent camí com poden. Amb neguits semblants, les mateixes pors, i un marc distopic semblant. Com ja he dit altres cops, el Mecanoscrit no és pas de les meves obres preferides. En canvi, aquest Llibre Blau m'ha convençut força. Està escrit amb més tendresa i convida molt més a la reflexió, pel meu gust. La diferència amb altres distopies semblants és que Nebo no et deixa tan mal cos. Els protagonistes no ho passen bé, però la situació els aporta certa pau i així ens la transmeten. És agradable de llegir, fins i tot quan patim per ells. Em sembla recomanable per a un públic ampli, perquè tot i que li haguem de penjar l'etiqueta de 'ciència ficció', o 'ficció distopica', seran la Rowenna i en Siôn qui captarà tota la nostra atenció.
 
Impressió general: @@@@