Autor: Roland Topor
Editorial, any: Extinció Edicions, 2019
Títol original, idioma, any: Joko fête son anniversaire, francès, 1969
Gènere: Terror
Traducció: Marina Garcia
Número de pàgines: 139
Llegit en: Català
 
En els dos anys que fa que treballa al dipòsit, en Joko no ha arribat mai tard a la feina. Però justament avui que no ha sentit el despertador i va amb pressa, nota com algú se li enfila a l'esquena amb la intenció de ser transportat pel nostre protagonista. En Joko, naturalment, no té cap interès de ser el camàlic de ningú i s'hi resisteix. Però després de desempallegar-se d'aquest aprofitat, algú altre li torna a saltar a l'esquena. Es tracta d'una colla de congressistes que han arribat a la ciutat i fan servir la gent com a transport. Paguen molt bé, això sí. Els companys d'en Joko i, finalment, ell mateix també, acabaran oferint aquest servei als congressistes a canvi d'un bon sobresou. Però quines són les intencions d'aquests congressistes? Un desafortunat incident acabarà desembocant en una situació molt incòmoda que traurà el pitjor d'aquests individus cruels i despietats. El pobre Joko es veurà arrossegat a un joc macabre que el turmentarà. En mala hora va sucumbir a l'avarícia i es va deixar convèncer de portar aquests personatges sinistres. 

Amb aquest llibre s'estrenava ara fa dos anys l'editorial Extinció Edicions i és una molt bona mostra del que es pot trobar en el seu catàleg: literatura als marges, exploració d'allò absurd, surrealista, kafkià. Les desventures d'en Joko són una sàtira crua i descarnada de l'explotació laboral i del capitalisme salvatge. Ens mostra d'una manera molt particular les desigualtats de classe, la crueltat del sistema i la impossibilitat d'escapar-se de la roda de hàmster en la que vivim sense adonar-nos-en. A priori és una temàtica que crida l'atenció i que es presenta molt interessant. La història comença amb una metàfora que gairebé se'ns farà simpàtica: proletaris carregant a collibè a rics congressistes. L'autor fins i tot fa servir un humor molt irònic i àcid. El problema és que la trama deriva cap a una deformació de la realitat i una crispació creixent que et fan corrugar les celles cada cop més. L'escalada desemboca en un tram final que frega el terror més genuí i el gènere gore. Les monstruositats que s'hi narren fan que el llibre no sigui apte per a estómacs sensibles. La metàfora continua sent vàlida, el missatge ens pot arribar alt i clar i Topor no perd en cap moment la seva escriptura punyent, precisa i notable. Però els fets que descriu eviten que aquest llibre pugui ser consumit per un públic més ampli. 
 
Potser si hagués de descriure la història d'en Joko amb una paraula seria 'fàstic'. I no es pot negar que és això, precisament, el que buscava l'autor. Escriu el tram final amb ràbia, amb la depravació més absoluta, reflex de les seves idees i de la seva crítica. He de dir que no tenia gaire esperances en el llibre però les fases inicials em van agradar. Em semblava intel·ligent, àcid i em feia pensar força en l'absurditat dels nostres dies rutinaris. Però l'autor no es podia quedar aquí, és clar, i l'escalada dels esdeveniments arriba fins el meu límit de tolerància. El vaig acabar, sí, però no amb el mateix sabor de boca que m'estava generant al principi. No obstant, ja m'agrada sortir una mica de la meva zona de confort, que en aquest cas és més l'estil narratiu i la forma que no pas la temàtica. És un llibre de mal recomanar, és clar. Tot i que sóc conscient que té el seu públic, si no us inquieten les perversions i les depravacions més sanguinàries i delirants, potser podreu treure tot el suc reflexiu que proposa Topor. Que no és depravat, el sistema? Sí, ho és i ens esclavitza més del que pensem. Però llegir-ho de manera tan gràfica i explícita ha estat una mica massa per mi.

Impressió general: @@