Autora: Susanna Clarke
Editorial, any: Amsterdam, 2021
Títol original, idioma, any: Piranesi, anglès, 2020
Gènere: Fantasia
Traducció: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 272
Llegit en: Català
 
A la Casa només hi ha dues persones, en Piranesi i l'Altre. Bé, n'hi ha altres, de persones. Però són mortes. La Casa, o el Món, és un entramat laberíntic amb una infinitat de sales banyades per les marees, i guarnides amb grans estàtues. En Piranesi i l'Altre són científics i es dediquen a buscar el Gran Coneixement Secret. Qui ens ho explica tot és en Piranesi, a través dels seus diaris que escriu diligentment sempre que hi ha fets rellevants per registrar. Ell ha inventat un sistema de codificació del temps. Ell ha organitzat la nomenclatura de totes les sales de la Casa, perquè les ha explorat i les coneix. I ell, qui si no, té cura dels altres Habitants. Algú ho ha de fer, encara que estiguin morts! No entén, per tant, per què l'Altre sovint es comporta de manera tan esquerpa i només es deixa veure un parell de cops a la setmana. Però també es mostra generós amb ell, de manera que en Piranesi el té en molt alta estima i l'admira. L'Altre és el seu amic i el seu col·lega, i farà tot el que pugui per ajudar-lo. També li farà cas amb les advertències dels perills potencials que el nostre protagonista es pot trobar vagarejant per la Casa. En qui ha de confiar, si no és en l'Altre?

El primer que sents quan inicies la lectura de 'Piranesi' és desconcert. Està escrit en forma d'entrades de diari del protagonista, que té una manera peculiar de fixar les dates, però ens trobem una narració força lineal que no és difícil de seguir. El problema és que el que narra ens és estrany i desconegut. Un món laberíntic de sales monumentals amb grans estàtues, banyat per les aigües marines, amb molts ocells. Un món oníric en el que Piranesi es mou amb naturalitat i del qual n'és, pràcticament, l'únic habitant. Si bé en moltes obres la trama es complica i deforma a mesura que avancem, en aquest llibre viurem un procés invers: la imatge global s'anirà definint i enfocant fins que entendrem d'on surt tot plegat. Parlem de literatura fantàstica, és clar. Però passem de no entendre massa res, a quedar-nos ben enganxats pel caire que van prenent els esdeveniments. Res no és el que sembla, en aquesta història. Però malgrat que n'anirem tenint indicis, no serà pràcticament fins la pàgina 100 que la trama es capgirarà com un mitjó i ja no la podrem deixar. Fins llavors, caos i un conjunt de descripcions que aparentment no tenen gaire sentit. Clarke, però, ens té reservades moltes sorpreses, ha bastit una història prismàtica, molt ben construïda i narrada que ens servirà la informació justa i necessària en el moment precís. La veu narrativa d'en Piranesi el posa al centre d'aquest particular univers, però en aquesta trama delirant fins i tot la certesa més evident és qüestionable.

Giovanni Battista Piranesi va ser un arquitecte i escriptor del segle XVIII que es va caracteritzar pels seus gravats d'edifícis reals i imaginaris, laberints i estàtues ornamentals. L'homenatge que Susanna Clarke li fa amb aquest llibre és desconcertant, però t'acaba atrapant sense remei quan el decorat comença a esfondrar-se i descobrim que a la història hi ha molt més del que veiem en un primer moment. M'ha semblat molt original, molt ben narrada i ben triada aquesta forma d'explicar-la a base d'entrades de diari. L'únic inconveninent que li veig és que farà perdre la paciència a qui l'agafi amb reticències, has de ser amant del gènere fantàstic o un malalt d'acabar tots els llibres (com jo) per arribar al punt d'inflexió que dispara la trama i t'absorbeix fins el final. No em sorprendria que força gent l'abandoni abans, cansats de tanta descripció i escenaris sense sentit, i amb la sospita que pugui ser així fins el final. Aquest és un dels casos que em congratulo de la meva tossuderia, una trama que no m'està convencent, com és el cas, sempre penso que pot millorar i continuo llegint. Amb 'Piranesi' ha estat tot un encert. El recomano molt a qui agradin els gèneres fantàstics, els laberints i els universos inventats, i convido a qui no en sigui tan amant a donar-li una oportunitat, pacient i dedicada, amb ment oberta. Jo n'he acabat gaudint molt.
 
Impressió general: @@@@