Autora: Daphne du Maurier
Editorial, any: Labutxaca, 2020
Títol original, idioma, any: Rebecca, anglès, 1938
Gènere: Intriga
Traducció: Marta Pera Cucurell 
Número de pàgines: 493
Llegit en: Català
 
En Maxim de Winter s'ha casat en segones núpcies amb una jove d'origen humil a qui dobla l'edat. La va conèixer a Monaco, encara de dol per la mort, ara fa un any, de la seva primera esposa Rebecca. La noia feia de dama de companyia d'una senyora americana, tafanera i amant de compartir estones amb gent important. I en Maxim és una bona presa: és l'amo de la mansió Manderley, ni més ni menys. La relació entre la jove i en de Winter no triga a convertir-se en matrimoni i els dos es traslladen a Manderley per viure una vida plegats. Un somni per la jove senyora de Winter. Però de seguida toparà amb la presència de Rebecca, que és en tots els racons, en tots els costums i activitats que es duen a terme a la mansió. Rebecca és omnipresent. I l'exemple més clar és la severa senyora Danvers, majordoma de la casa, que de seguida li farà notar que mai podrà substituir Rebecca, que no li arriba ni a la sola de la sabata. La casa, les seves obligacions, la relació amb en Maxim, esdevindran una presó per la nostra protagonista que es veurà superada per l'aclaparadora llosa que suposa el record de Rebecca, i per l'opressiva atmosfera continguda entre les parets de Manderley.
 
"Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley". Amb aquesta mítica frase comença una de les obres de suspens més cabdal de tots els temps. La pronuncia la jove senyora de Winter, de qui no coneixem el nom, i que ens explica la història que va tenir lloc a la mansió a mode de record. Encara més coneguda que el llibre és l'adaptació cinematogràfica que en va fer Alfred Hitchcock. La coberta d'aquesta edició correspon a la nova versió de la pel·lícula produïda al 2020, que pel que he sentit és força dolenta. L'edició del llibre, per cert, no és cap meravella, tampoc. Si ens centrem en l'argument, trobem la que podria ser la imatge especular de La cosina Rachel, una història en el que un personatge enigmàtic i controvertit fa ballar el cap a la resta fins el punt de dubtar d'ells mateixos. En aquest cas, el personatge és mort, però mai un personatge que no apareix en cap moment ha tingut una presència tan imponent com Rebecca. A diferència de l'altre llibre, aquí la veu narrativa és una dona. La jove protagonista ens fa partícips de la seva angoixa, de l'opressió que sent a Manderley, amb el seu ambient gòtic i aterridor, i de la por que té a la senyora Danvers. Es mostra totalment acomplexada per Rebecca, se sent inferior en tots els aspectes, però l'evolució que fa al llarg de la novel·la és molt notable. La capacitat de du Maurier de generar tensió, de descriure situacions de suspens i de narrar amb una gran qualitat literària una trama que atrapa, que conté girs inesperats, on res és necessàriament el que sembla, està fora de tota discussió. La Daphne era una autèntica reina del suspens, i de la literatura en general.

Després de la gran experiència lectora que vaig tenir l'any passat amb aquesta autora, he volgut començar l'any amb aquesta obra, probablement la més reconeguda que té, per fer-ho amb bon peu. No m'ha decebut en absolut, però he ensopegat amb un problema: coneixia massa detalls d'aquesta història, tot i no haver vist mai cap adaptació de les que s'han fet. Du Maurier juga a despistar, a fer-te creure allò que no és, i se'n surt amb molta nota. Però si ja saps moltes coses de les que hi passen, es perden els cops d'efecte. En aquells punts en els que les ressenyes no arriben, m'ha agafat ben desprevingut i m'ha sorprès com esperava. Per això m'ha fet desitjar haver pogut gaudir d'aquesta obra sense coneixements previs, com vaig fer amb les altres. Això, i només això, fa que la impressió que m'ha deixat Rebecca la posi per darrera de la cosina Rachel, del qual guardo un record immillorable. Per la resta, Rebecca és un tros d'història en tots els aspectes, per trama, per ambientació, per construcció dels personatges (et caiguin bé o no), per l'escriptura de l'autora i per la bona feina de la traductora Marta Pera, que és la mateixa que l'ha traduït altres cops. En aquest sentit, ja que tinc Daphne du Maurier en una posició de privilegi entre els meus gustos lectors, tinc l'esperança de poder llegir altres obres de la seva extensa bibliografia en català. Si n'apareix alguna, no dubtaré ni mig segon en adquirir-la i llegir-la amb avidesa. El joc psicològic que proposen les seves històries m'apassiona, em té captivat del tot. Vuitanta i escaig anys té aquest llibre. Poca broma.

Impressió general: @@@@