Autora: Janet Frame
Editorial, any: Trotalibros Editorial, 2022
Títol original, idioma, any: Faces in the Water, anglès, 1961
Gènere: Narrativa
Traducció: Xavier Pàmies 
Número de pàgines: 389
Llegit en: Català
 
No sabem per quin motiu hi ha arribat, però l'Ístina Mavet està interna a Cliffhaven, un sanatori mental per dones, a Nova Zelanda. La nostra protagonista, alter ego de la mateixa autora, ens explica en primera persona la seva experiència en aquesta institució, a la dècada dels anys 40 del segle passat. En aquella època, els centres psiquiàtrics eren un lloc on aparcar la gent socialment divergent, amb problemes mentals de tota mena, per apartar-los de la vida corrent. Llocs terribles on els pacients seguien el camí invers al desitjat: el tracte, els procediments mèdics dubtosos, l'abús, els encaminaven més a empitjorar que no pas a la recuperació. Així, en paraules de l'Ístina, assistim a la crueltat de les infermeres, les seves amenaces amb el tractament d'electroxocs si no es porten bé, el propi pànic a aquesta tècnica o a la desídia i desinterès dels metges. Amb l'horitzó final, a més, d'un procediment innovador definitiu per a pacients que no milloraven: la lobotomia, una intervenció radical que els podia canviar la personalitat per sempre, en el sentit més ampli de la paraula.

Janet Frame era una prometedora estudiant quan un intent de suïcidi va portar-la a una institució mental. Al llarg dels anys va passar per diversos centres, tots ells amb noms lluminosos i temptadors, però que amagaven realitats esfereïdores. L'escriptura la va acabar salvant, ja en temps de descompte, de ser sotmesa a una lobotomia. Anys més tard, el seu psiquiatre la va convèncer de posar sobre paper la seva experiència, i d'aquí sorgeix 'Cares en mig de l'aigua', una manera de ficcionar uns fets que la van marcar, segurament amb unes quantes llicències, però amb una riquesa de detall en les descripcions de moltes situacions com només algú que les ha viscut podria escriure. No només explica l'experiència pròpia, sinó que també coneixerem altres casos, pacients amb qui va compartir estada i que van patir el tracte denigrant i infantilitzador que les infermeres els dispensaven. Relata molt bé les sensacions, el fil de pensament d'una interna que veu com les amenaces per posar la por al cos són pràctica habitual, els intents de passar desapercebuda i portar-se bé per lliurar-se del tractament. I també la malaltia per condicions de dubtosa higiene i la mort, sempre planant per sobre de tot, com una companya inevitable. Tot el tracte, tots els tractaments, són pel seu bé. Això els diuen. Mica en mica assistirem també a una evolució de les pràctiques, però mai acabaran de ser respectuoses amb les pacients. L'estigma de la salut mental semblava donar carta blanca per perpetrar qualsevol tipus d'aberració. Total, ja no se'n faria res de bo, d'aquelles dones.

Testimonis com el de Janet Frame són molt necessaris per conèixer una realitat que durant molts anys restava amagada als ulls de tothom. Cada cop és més habitual parlar obertament de salut mental, s'estan trencant moltes barreres i tabús, però encara ara ens mirem amb recel les persones amb trastorns i alteracions del comportament. El retrat de Cliffhaven i Treecroft, centres en els que està ingressada la protagonista, és força esgarrifós. L'Ístina ens fa partícips de la seva por, del maltracte que rep i dels seus deliris. És un text bàsicament descriptiu que es desenvolupa en capítols curts, narra escenes concretes, situacions viscudes. Pot resultar una mica monòton i reiteratiu, força cíclic. Però no deixarem de témer per ella, preocupar-nos pels tractaments amb electroxocs i d'odiar les seves cuidadores. No entendrem què li passa pel cap, ni el perquè d'algunes de les seves accions. Però estarem segurs que, si s'ha de curar, no ho farà tancada d'aquesta manera. I voldrem que es curi, que s'escapi del seu captiveri. Perquè és fàcil agafar afecte a la noia i a les altres dones que comparteixen el calvari amb ella. M'ha agradat llegir el que és el primer títol en català que publica l'editorial Trotalibros, que per cert, compta amb un epíleg molt interessant i personal de l'editor. El llibre és colpidor i té moments que et deixen amb el cor ben encongit, però probablement no m'ha impactat tant com podria. Imagino que, en funció dels ànims que l'agafis, pot resultar una lectura molt fotuda i fins i tot fer-te plorar de valent.

Impressió general: @@@