Autora: Carolina Montoto
Editorial, any: Editorial Les Hores, 2021
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 304
Llegit en: Català
Editorial, any: Editorial Les Hores, 2021
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 304
Llegit en: Català
Havia llegit diverses ressenyes d'aquest llibre i totes coincidien en una bona valoració, però també la descrivien de manera poc aclaridora. Intentaré explicar l'original estructura de 'Lena al descobert', perquè no ens trobem precisament una obra lineal. Hi ha una trama present que constantment fa visites al passat, perquè justament aclarir els fets que es van esdevenir quan la Lena era petita és l'objectiu de la narració. Tot s'explica amb capítols curts que intercalen petites píndoles de diferent consideració: enumeracions, explicacions sobre la feina de correctora, relats d'esdeveniments històrics, fins i tot microassajos. Aquestes píndoles aparentment són inconnexes i no lliguen amb l'argument, però són peces informatives que en algun moment ens serà d'utilitat conèixer. De manera que una lectura dedicada permetrà que tot vagi lligant en el moment que toca, en una història que es construeix a retalls. Aquesta estructura fa que es llegeixi amb molta agilitat, sempre hi ha temps per un capítol més. A més, la narració fa servir un llenguatge molt cuidat i precís que dona gust de llegir. L'autora també aprofita el moment actual de la protagonista, que tot sovint ens semblarà un alter ego d'ella mateixa, per fer crítica social i per la reivindicació feminista. La gentrificació, el turisme massiu, la precarietat laboral i la submissió de les dones són temes que es tracten amb contundència i molts cops també amb una ironia descarnada.
'Lena al descobert' no dista gaire d'altres obres d'autoficció que he llegit darrerament, però sí que se'n diferencia amb una estructura original, una història prou reeixida amb el retrat d'una època i uns moments concrets, i amb el llenguatge tan treballat que fa servir. La varietat de recursos que utilitza en la construcció m'ha fet pensar en els llibres d'en Vicenç Pagès Jordà. No em sembla un llibre que, d'inici, sigui fàcil d'entrar-hi, però paga la pena insistir-hi. Igual que la protagonista, una antiheroïna a qui potser ens costarà una mica agafar-li afecte. La vessant crítica és molt interessant i ben integrada, però el to de retret constant, que de vegades agafa forma de lament, a mi m'arriba a cansar una mica. Per sort, en aquest cas Montoto no supera els meus límits de tolerància i ho compensa per altres bandes. El puntet irònic és sempre un plus, i fins i tot trobem un 'cameo' de la pròpia autora que em va fer molta gràcia. Un cop em vaig centrar i vaig agafar ritme de lectura, he de reconèixer que m'ho he passat força bé llegint-lo. La barreja d'estils i recursos acaba funcionant.
Impressió general: @@@
2 Comentaris
Hola!
ResponEliminaBona ressenya, i bona apreciació d'això del lament. A mi també em va semblar que hi havia una queixa constant, però tot i així no passar el límit.
Seguim llegint!
Bé, la protagonista se sent agreujada, no es pot dir que tingués una família fàcil. I la vida que té ara tampoc no ho és. Cert to de retret i de lament té tota l'estona, però va derivant. Penso que el personatge va creient o agafant confiança, i això ens arriba. Gràcies pel comentari!
Elimina