Autor: Dario Fo
Editorial, any: Edicions de la Ela Geminada, 2022
Títol original, idioma, any: Morte accidentale di un anarchico, italià, 1970
Gènere: Teatre
Traducció: Guillem-Jordi Graells
Número de pàgines: 152
Llegit en: Català
 
Giuseppe Pinelli era un treballador ferroviari amb ideologia anarquista que es va fer tristament cèlebre per haver mort després de precipitar-se per la finestra d'una comissaria de policia. El tenien detingut i se l'acusava de ser autor material d'un atemptat amb bombes a la Piazza Fontana de Milà. Com es va saber després, no havia tingut res a veure amb els fets. Però el que no es va acabar d'aclarir mai va ser la seva mort. La primera versió deia que s'havia suïcidat. Més tard, es parlava d'una caiguda accidental. No cal dir que la mort de Pinelli va despertat tota mena de suspicàcies, i també va inspirar una obra de teatre al dramaturg Dario Fo que, amb una ironia molt esmolada, va escriure un text hilarant i esbojarrat que posa un mirall davant de l'estament policial i els altres poders públics de l'Estat per despullar la repressió ideològica i la manipulació informativa. Una sàtira politicosocial que ha esdevingut icònica.

El teatre és un gènere que no llegeixo gairebé mai i que amb prou feines consumeixo a les sales, no perquè no m'agradi, però no n'estic gaire al cas. 'Mort accidental d'un anarquista' té aquest format, però no és cap impediment per llegir amb interès a una història que tenia moltes ganes de conèixer. No deixa de ser una manera diferent d'expressar allò que vols, i les intencions de Dario Fo aquí ens queden ben clares: la denúncia de la impunitat policial i dels poders que ens regeixen. Pretén reivindicar la memòria de Pinelli i la d'un cas anterior als Estats Units, obrers que van patir la repressió, que van ser caps de turc perquè eren presa fàcil. Amb aquest plantejament podria tractar-se d'un text agre i malhumorat, no seria per menys. Però potser el que l'ha convertit en una obra tan popular és que és una autèntica comèdia amb escenes completament hilarants i molt divertides. I això no li resta ni una mica del component satíric i crític que l'autor vol imprimir, ja que el missatge ens arribarà perfectament clar, embolcallat d'humor. El personatge del Boig és una joia, fa ballar el cap de tothom i els porta per on vol, es fa passar per diferents personatges que se suposa que volen ajudar els policies a sortir del destret de la mort de l'anarquista, i per això els fa canviar i canviar les seves versions fins a trobar una explicació plausible que els exoneri. Els policies, com a bona obra còmica, no es mostraran gaire espavilats, però el Boig demostra que la veritat, la realitat, és molt relativa i volàtil.  També la premsa hi juga un paper, com els altres poders serà posada a prova. El missatge que transmet el llibre és d'allò més depriment, però d'això només te n'adones quan pares de riure.

El nom d'aquesta història em rondava des que era petit. No tenia present que fos una obra de teatre, però n'havia sentit parlar molts cops al meu pare i se m'havia quedat gravat en el subconscient. Una ressenya que vaig llegir a instagram i que Ela Geminada es decidís a reeditar-la en català, van ser els senyals que em calien per llançar-m'hi de cap. Estic content d'haver-ho fet, perquè m'ha permès conèixer la història de Giuseppe Pinelli, que és una de tantes que deuen existir on la brutalitat policial s'ha acabat maquillant i caient en l'oblit. També perquè llegir teatre és una experiència diferent, tenim molts prejudicis i arrufem el nas davant d'aquest format, però només és això, un format que no impedeix en cap cas captar la ironia ni reflexionar sobre què explica. I finalment, n'estic content perquè el conjunt m'ha agradat, trobo que convertir en comèdia uns fets tràgics i aconseguir que passis una bona estona mentre prens consciència de com funciona la nostra societat és un encert. Val la pena trencar prejudicis i atrevir-se a llegir-lo, com també deu valdre molt la pena assistir a una representació de l'obra. Així que si veig que la representen i que m'és possible anar-hi, serà l'excusa perfecte per visitar una sala, que com explicava ho faig menys del que voldria, perquè el teatre és una expressió artística que considero molt meritòria i en general sempre n'he gaudit quan hi he anat. Tinc una mica sensació d'haver desbloquejat un altre repte. Per què no atrevir-me a llegir teatre de tant en tant? Segur que m'emportaria bones sorpreses.

Impressió general: @@@ i mitja