Autora: Hanne Ørstavik
Editorial, any: Editorial Les Hores, 2019
Títol original, idioma, any: Kjærlighet, noruec, 1997
Gènere: Narrativa
Traducció: Blanca Busquets
Número de pàgines: 124
Llegit en: Català
 
La Vibeke i en Jon, mare i fill, viuen en un poblet a la zona del nord de Noruega, fregant pràcticament el cercle polar àrtic. Ella és tècnic de cultura de l'Ajuntament, ell tot just l'endemà complirà els 9 anys. La Vibeke ha acabat allà després de separar-se del seu home. El nano surt a la tarda a vendre bitllets de loteria del club esportiu al que s'acaba d'apuntar. Mentrestant, la seva mare es disposa a fer una visita a la biblioteca per tornar les seves darreres lectures i proveir-se de noves, és una àvida lectora. La mala fortuna farà que, precisament, aquell dia de la setmana la biblioteca resta tancada. Abans de tornar a casa, fa marrada en una fira ambulant que s'acaba d'instal·lar al poblet, de manera que el seu fill no se la trobarà esperant-lo quan acaba de vendre els bitllets, no podrà entrar a casa. Aquí comencen un vespre i una nit molt llargues que avancen en paral·lel per la Vibeke i en Jon. Separats, desconnectats, i sense saber on és l'altre, aniran passant les hores en un relat de tensió creixent i en uns escenaris gèlids que encara ens el faran més inquietant.

Si busqueu una lectura ben nòrdica, difícilment en trobareu una d'ambientada més al nord. I si no, busqueu on és el llac Storvannet, prop del qual es desenvolupa l'acció. Amb aquest escenari, ja és fàcil d'anticipar que el fred i les condicions climàtiques adverses seran molt presents i es tindran en compte durant tot el relat. Però comptem amb dos protagonistes clars, mare i fill, que copen tota la trama. El focus se centra alternativament en la Vibeke o en Jon d'un paràgraf a l'altre, pràcticament. Els seus camins divergents cada cop estaran emocionalment més separats i, a mesura que es van trobant altra gent, la tensió pel que els pugui passar va en augment. La sensació és angoixant. Com pot ser que una mare decideixi seguir la crida del seu cos sense tenir en compte on és i què està passant-li al seu fill de 9 anys? Com és que un nen de 9 anys no entra en col·lapse i fa una marranada perquè no sap on és sa mare, únic suport que té en aquesta nova llar? Sobta aquesta independència, aquesta desconnexió mútua. El nen sí que pensa en la mare, però ella fa com si no tingués cap fill. Aquesta divergència sembla tenir un paper en el desenllaç, demana una explicació, però potser no hi és. Parlant-ne amb altra gent, m'han dit que és una mentalitat molt nòrdica, una representació de la saturació d'una mare que es veu superada per les circumstàncies i li cal, senzillament, una nit per pensar en ella. Val a dir que, mentre llegia, aquesta necessitat no se'm va fer present, no entenia que la Vibeke passés tant d'en Jon i pensava que els esdeveniments ho explicarien, però es deixa molt a la interpretació. 

Es diu que aquest llibre deixa mal cos, que el final colpeix i no l'oblides. Per mi el final arriba molt tard i no aporta explicacions a les preguntes que em feia. És cert que impacta, és un bon desenllaç, tenint en compte la trama, però dubto que em deixi l'empremta que ha deixat en altres. La construcció amb aquests dos centres d'atenció que avancen en paral·lel sense tocar-se és força original, està molt ben escrit i descrit i ens sap introduir perfectament en cada vivència dels dos personatges. Però aquesta mentalitat tan allunyada del que entendríem per 'amor maternofilial' potser resta versemblança per la nostra mentalitat més occidental. Són dos protagonistes amb necessitats, sí. Però les necessitats que tenen, en aquesta nit concreta, els separen a anys llum de distància. Tots dos estan sols, desemparats a la seva manera. Molt aconseguida aquesta sensació de neguit que el relat et va posant a dins, sense que els fets, el ritme ni les interaccions canviïn gaire, la nostra sensació d'intranquil·litat anirà en augment i això fa que atrapi i no el puguis deixar anar. I per la seva brevetat no et dura gaire entre les mans, però no calen més pàgines; si n'hi hagués més, serien sobreres. Bona història, ben bastida, molt nòrdica i amb un final d'aquells que tallen l'alè, però que tampoc m'ha canviat la vida. Això sí, em queda una bona impressió de l'autora i ganes de tornar-la a llegir, ja només per aquesta ambientació seva ja val la pena.

Impressió general: @@@