Autora: Ali Smith
Editorial, any: Raig Verd, 2022
Títol original, idioma, any: Girl meets boy, anglès, 2007
Gènere: Narrativa
Traducció: Dolors Udina
Número de pàgines: 160
Llegit en: Català
 
Les germanes Gunn treballen de creatives a l'empresa Pure, que té intenció de convertir-se en una gran corporació d'aquelles que ofereixen un servei integral per la vida. Dues dones en un món d'homes i fortament masculinitzat. L'Anthea, que ha aconseguit la feina gràcies a la Imogen, no s'hi acaba de trobar còmoda, ni entén la mentalitat dels seus caps i companys. Ells tampoc no l'entenen gaire. Pure vol abanderar la venda d'aigua escocesa embotellada i busca una bona campanya publicitària, però els seus objectius van molt més enllà. Com a representants del corporativisme i el capitalisme més salvatge, els surt oposició i una activista comença a atemptar contra la seva seu. La cosa es complica per les germanes quan l'Anthea coneix la Robin, l'activista en qüestió, i se n'enamora perdudament. Abraçar la Robin és abraçar també la seva causa i el seu món, que no és, ni de bon tros, el que desitja construir Pure.

L'Ali Smith s'ha erigit com una de les grans cronistes del nostre temps i els seus llibres són reflex d'allò que la preocupa i que ens hauria de preocupar a tots. De vegades exerceix fins i tot de visionària, com és el cas d'aquest 'Noia troba noi', que data del 2007, i en el que anticipa el problema amb l'aigua dolça que hauran d'afrontar les properes generacions. Avui en dia ja se'n parla, fins i tot hi ha qui aventura guerres futures pel control de l'aigua. Però quan Smith va escriure el llibre no era un tema sobre la taula. També tracta temes que actualment estan molt en boga, com les qüestions de gènere. La Robin és un personatge ambigu amb trets masculins i femenins. La relació que s'estableix entre ella i una de les germanes protagonistes és una reinterpretació del mite d'Ifis i Iante, que la pròpia trama ens revela. Per altra banda, l'autora no s'està de retratar el món de la publicitat, el corporativisme i, en definitiva, el capitalisme i la voluntat humana de mercadejar amb tot. Tampoc hi trobarem a faltar la reivindicació feminista i la denúncia de la discriminació de les dones. I com aconsegueix Ali Smith parlar de tots aquests factors tan actuals, tan reals i palpables, amb una novel·la de ficció? Doncs creant una trama mínima, amb només uns quants personatges rellevants, i posant-los al servei de la seva crònica. Les seves protagonistes són l'excusa per parlar d'allò que vol. En aquest llibre ho fa de manera més clara i entenedora, menys enrevessada, de com ho faria després en el seu quartet estacional.

A 'Noia troba noi', i imagino que en les altres obres anteriors, trobem la llavor de les quatre estacions amb què l'autora s'ha fet coneguda a casa nostra. El proverbial estil que sempre se li atribueix, hi és. A Smith no li agrada escriure de manera lineal i normativa. Experimenta, s'inventa maneres diferents de narrar, i això fa que costi acostumar-se a les seves obres. Però quan aprens a llegir-la amb ment oberta, a escapar dels cànons, valores que et trobes davant d'una escriptora diferent que no es conforma amb fer el de sempre. És com si l'avorrís fer-ho. En els seus llibres importen més els grans temes que tracta, sempre actuals, sempre coneguts, que les trames i els personatges. I tot i així aconsegueix captar la meva atenció i mantenir-me ben enganxat. En aquest llibre concret hi he trobat menys complexitat i no sé si atribuir-ho a que és una obra anterior, o a que jo ja m'he acostumat a llegir-la i ara em flueix molt millor. Per descobrir-ho, hauré de llegir més llibres de l'autora, passats i futurs. Però menys complexitat no vol dir menys qualitat. M'ha agradat molt 'Noia troba noi'. M'ha interpel·lat i m'ha fet arribar els missatges alts i clars. Cada cop m'agrada més la manera d'explicar-se d'Ali Smith, els crits desesperats que sembla que ens dirigeix per advertir-nos, cal que entenguem el món, cal que siguem conscients del que li estem fent al planeta, a les societats, a les minories. A més, és un volum més curt que els altres que li he llegit, i si sumem això a una exposició una mica més entenedora, trobo que pot ser una bona porta d'entrada a l'autora per qui no vulgui llançar-se de cap al quartet. Qui sap, si us hi llanceu de cap potser no hi trobareu aigua. Si ens hem de refiar de Pure en aquest sentit...
 
Impressió general: @@@@
Altres ressenyes d'Ali Smith en aquest blog.