Autor: Honoré de Balzac
Editorial, any: Edicions de 1984, 2022
Títol original, idioma, any: La Duchesse de Langeais, francès, 1836
Gènere: Narrativa
Traducció: Jordi Raventós
Número de pàgines: 188
Llegit en: Català
 
El gran general de les tropes napoleòniques Armand de Montriveau fa temps que busca allò que va perdre, però no es pensa rendir. En un illot perdut prop de les costes d'Andalusia, a la Mediterrània, un convent de carmelites descalces serà la resposta a les seves pregàries. Quan sent la veu de la germana Teresa cantar, tots els dubtes s'esvaeixen. Aquella monja prudent i obedient amaga un passat que les seves pròpies companyes no es poden ni imaginar. Fa no pas tants anys, Teresa era una de les dames més cobejades de la societat parisenca, la duquessa de Langeais. Langeais per matrimoni de conveniència, justament això va ser el que li havia impedit consumar el seu amor amb Montriveau. Ara que s'han retrobat, temps després, tornarà a cremar la flama? Podran lliurar-se l'un en braços de l'altra? La seva relació passada no va ser precisament un camí de roses, però hi ha amors que perduren per sempre, encara que no es puguin viure com als amants els agradaria.

No entrava en els meus plans iniciar-me en l'obra d'un clàssic com és Honoré de Balzac, però si bé no m'atreviria a llançar-me sense xarxa a llegir un dels volums de la seva Comèdia Humana, aquest llibre de mida moderada, encara que una mica més dens del que indiquen les seves 188 pàgines, m'ha permès fer un tastet d'una literatura que tinc molt poc explorada. Ambientada sobretot en el París de la primera meitat del segle XIX, es tracta d'un retrat dels costums i convencions de la noblesa de l'època, un joc de seducció i estira-i-arronsa entre dos personatges que juguen una partida d'escacs amb les seves armes i amb un desenllaç incert. L'escriptura de Balzac és recarregada i descriptiva, força florida, però expressa bé els sentiments humans en sentit ampli, no només els amorosos, sinó també la ràbia, el temor i molts d'altres. Sempre és més fàcil pel lector actual llegir una història d'època escrita des de la perspectiva dels nostres dies, però en aquest cas no és així, i per tant cal saber llegir des de l'òptica de la societat benestant del segle XIX francès, de la qual Balzac n'era cronista. Això es fa especialment difícil quan analitzem el paper de la dona en la història: tot i que Antoinette de Langeais passa per dona forta, decidida i manipuladora, la consideració que li dispensen els homes de la trama és gairebé la d'un trofeu. L'autor també reflexiona sobre la França de l'època i és molt elitista explicant que ha de fer l'aristocràcia per mantenir la seva posició. Més enllà d'això, aquesta és una història d'amor una mica tòxica, forçada i exagerada, i de tafaneries de l'alta societat, que en moltes coses no es deu diferenciar tant de l'actualitat.

Desconec si aquest relat és representatiu de l'obra magna i extensa d'Honoré de Balzac, però entenc que sí que ho és la seva manera de narrar i d'expressar-se. Cal destacar la feina de traducció d'en Jordi Raventós que aconsegueix transportar-nos primer a una illa del Mediterrani i després al París més estirat i distingit, i fer-nos-el versemblant. Ric en vocabulari, generós en les descripcions, Balzac es recrea en la seva escriptura i ens transmet la sensació que ho passava bé explorant els límits dels seus personatges i de les seves relacions. Això alenteix una mica la lectura, però també dona consistència al text i a l'obra en general. Si descomptem una llarga dissertació sobre l'alta societat francesa d'aquells anys, i una mica de reflexió i introspecció per part dels personatges, aquesta seria una història lleugera i una mica morbosa d'aquelles que fan bo de llegir i que solen agradar actualment. Relacions prohibides per les conveccions, tòxiques per obsessió, que ja estan bé en la literatura, però no tant a la vida real. És una bona aposta lectora, no diré que és el meu estil de llibre ni que tracti del meu període històric predilecte, per no parlar de l'extracte social que descriu, que encara em tira més enrere. Però m'ha agradat prou. No sé si llegiré res més de Balzac a curt termini, però sempre podré dir que l'he llegit i que l'he trobat un autor notable, que em farà semblar interessant.

Impressió general: @@@