Autora: Virginia Woolf
Editorial, any: Bernat Metge Universal, 2022
Títol original, idioma, any: To the Lighthouse, anglès, 1927
Gènere: Narrativa
Traducció: Xavier Pàmies
Número de pàgines: 258
Llegit en: Català

La família Ramsay passa els estius a una casa que tenen a les illes Hèbrides. Enguany el senyor i senyora Ramsay i els seus vuit fills tenen convidats, diversos amics de la família s'allotgen amb ells. El petit James, de només 6 anys, està il·lusionat perquè l'endemà tothom qui ho vulgui farà una excursió al far, al qual s'hi ha d'arribar per mar. Però el seu pare i molt especialment el senyor Tansley, asseguren que farà mal temps i no hi podran anar, cosa que disgusta molt al nen. Motiu de més per odiar el seu senyor pare. Tothom es prepara per sopar, però alguns dels joves, que havien sortit a banyar-se, no han tornat encara. La senyora Ramsay es preocupa, però no en vol fer un gra massa. Escenes quotidianes de classes benestants i el temps que avança lentament, perquè el que ens interessa realment d'aquest llibre no és què els passa als personatges, sinó el que els passa pel cap. Woolf ens té preparat un viatge introspectiu fins a les profunditats de l'ànima dels seus protagonistes, ens permetrà albirar tot allò que pensàvem insondable.
 
Que Virginia Woolf és una escriptora brillant i molt especial no ho descobrirem ara. Els seus llibres són autèntiques obres d'orfebreria que no ho posen fàcil al lector perquè donen accés al fil de pensaments dels seus personatges, potser de manera alternada, i una mateixa escena, que en la realitat tangible té una evolució mínima, és observada, analitzada i explicada de manera diferent per cadascun d'ells. I naturalment, els records, reflexions i relacions d'idees que els evoquen, i als quals també se'ns permet accedir, tindran arrels encara més fondes. Una construcció en absolut lineal que és on rau la dificultat de llegir-la, però també la genialitat del seu talent. La trama d'inici no va gaire més enllà del que he explicat, però sí que la situació dels personatges canvia a grans salts en les tres parts que conformen aquest llibre. Són dues situacions estàtiques separades per 10 anys de diferència, i una part central on se'ns anuncien els canvis. Tant els escenaris emprats com alguns dels personatges estan inspirats en la pròpia experiència de l'autora, que fa servir la seva realitat per construir una història i reflexionar sobre la qüestió social de rics i pobres, la nostàlgia de la joventut i el pànic a fer-se gran, l'autoestima, les relacions personals, el menysteniment de les dones i les inquietuds existencials. En definitiva, explora la naturalesa humana i els sentiments de manera polièdrica des dels ulls dels seus protagonistes. La dificultat no la trobem en les paraules, la narració és fluïda i entenedora, sinó en els canvis de perspectiva, la profunditat d'algunes reflexions i el simbolisme que semblen representar alguns personatges.

Aquest estil en el que el pes de la narració el trobem més en el pensament dels personatges que en el món físic és propi del modernisme literari. El talent de Woolf per la introspecció aconsegueix que ens interessi allò que pensen, les seves febleses, els seus crits desesperats en el silenci. Fa molt més important allò que callen els Ramsay i companyia que no pas el que es diuen realment. La incomunicació entre ells no serà un problema per nosaltres, que tenim la imatge completa. Menció especial per la nova traducció que ha fet Xavier Pàmies per la Bernat Metge Universal. En català tenim una altra edició de no fa pas tant temps que va publicar La Temerària, però era amb traducció antiga. Poder llegir Woolf amb un llenguatge més actual, tot i que respecta la cadència de l'època, i amb una traducció tan acurada és una sort que no valorarem mai prou i, estic convençut, un factor molt important perquè jo hagi pogut gaudir d'aquest text complex i que requereix una bona dedicació lectora per no ofegar-se a peus d'aquest far, destí dels personatges de l'obra. És ja la meva tercera experiència amb l'autora. Vaig ensopegar amb 'La senyora Dalloway', però em va servir per saber el pa que s'hi dona i poder abordar aquest 'Cap al far' amb més garanties d'èxit, i així ha estat. Copsar la destresa de Virginia Woolf amb la paraula, deixar-se portar pels seus soliloquis i estar a l'aguait dels canvis de perspectiva. Encara em fa respecte, encara m'intimida. Però ja vaig aprenent a gaudir-ne. No hi ha cap altre remei, hauré de seguir llegint-la.

Impressió general: @@@ i mitja
Gràcies Bernat Metge Universal per l'exemplar.