Autora: Mercè Rodoreda
Editorial, any: Club Editor Jove, 2007 (original de 1962)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 267
Llegit en: Català
 
Les festes de Gràcia són un moment molt especial pel barri des de fa més de dos-cents anys. La Natàlia no tenia previst anar al ball en sortir de la feina a la confiteria, però es deixa enredar per la Julieta i les dues hi acaben anant. Allà coneix en Quimet, un noi fatxenda que vol ballar amb ella tant sí com no. Tot i que la noia està promesa amb en Pere, en Quimet li assegura que en menys d'un any serà la seva senyora i la seva reina. La Natàlia sucumbeix als encants i a les promeses d'en Quimet i fa un canvia a la seva vida. Però la història en comú dels dos joves no és tan de color de rosa com la noia havia imaginat. De seguida en Quimet vol exercir el control sobre ella i tot el que fa, amb constants retrets i eludint algunes responsabilitats. Fins i tot li canvia el nom i comença a dir-li Colometa, cosa que dona imatge de dona fràgil i desvalguda, totalment subjugada a la voluntat del seu home. Però la Natàlia és una supervivent i sabrà sobreposar-se a totes les atzagaiades que li porta la vida.

Amb aquesta lectura, pago un deute històric. Com a la majoria de gent de la meva generació i posteriors, em van fer llegir Mercè Rodoreda a l'escola o l'institut. En el meu cas, el llibre que em va tocar va ser 'Mirall trencat' i en guardo un molt mal record. Avorrit, tediós, un suplici pels estudiants. No m'havia acostat més a l'autora des d'aquella lectura obligatòria, no per omissió, sinó de manera molt conscient. Però un repte lector m'ha empès a llegir-la altre cop. No les tenia totes, però tenia l'esperança que una lectura adulta m'ajudaria a copsar el gran talent d'una de les escriptores més celebrades de les lletres catalanes. Ja avanço que ha estat així. A 'La plaça del Diamant', una de les seves obres més cèlebres, trobem la narració de la vida de la Natàlia, ens l'explica ella mateixa, des de la innocència de la joventut, fins la seva maduresa, passant per totes les fases possibles: l'enamorament, el matrimoni, els fills, la pèrdua, i un llarg etcètera de moments vitals. En el seu cas, però, també viu la guerra civil, amb tot el que això comporta. L'autora, que ha descrit a la perfecció la vida treballadora de la Barcelona obrera, una ciutat pròspera molt ben retratada, també ens explica com es desdibuixa amb el conflicte bèl·lic, i com afecta a les famílies que molts homes marxessin a combatre i no tots tornessin. La Natàlia passa per autèntics moments de desesperació perquè ho perd tot, però se n'acabarà sortint i haurà d'acceptar la seva nova realitat, inicialment de circumstàncies, però el pas del temps no perdona i la maduresa s'ha d'entomar sense nostàlgies. Aquest pas no és fàcil per ningú, i també és un mèrit de l'autora retratar-lo tan bé.
 
Encara hi ha un factor que crida molt l'atenció, que és la dominació que exerceix en Quimet sobre la Natàlia. Aquest comportament masclista i maltractador psicològic ens és molt fàcil de detectar avui en dia, de manera que és normal desenvolupar rebuig cap el personatge. En l'època que va ser escrita, l'autora ja en fa denúncia, però aquesta mena de comportament es devia entendre com a normal i és un retrat de l'home de l'època, amb totes les peculiaritats que es vulgui. Els coloms també hi juguen un paper important, i l'obsessió d'en Quimet per tenir-los i criar-los. Suposen un fort lligam i una càrrega que la Natàlia suporta per amor i per responsabilitat i que acabarà sent un alliberament i un pas endavant quan se'n desfà. L'obra té molts altres elements simbòlics, marca de la casa de l'autora. I per aquesta trama tan adulta i amb tants matisos, per aquest retrat tan fidel de la Barcelona d'abans i després de la guerra, que queda molt enrere, em pregunto si aquesta és una lectura de la qual els adolescents en poden treure suc, si no és que els la van explicant pas a pas. En tot cas, la meva tornada a Rodoreda ha resultat una sorpresa molt grata. La història i la manera de narrar-la, planera, descriptiva però sense excessos, em van enganxar des de la primera pàgina i he pogut gaudir del talent desbordant de Rodoreda. M'ha semblat una obra brillant, no se m'ha fet feixuga en cap moment i ha canviat totalment la percepció que tenia de l'autora. A més, el llenguatge no m'ha semblat antiquat i caduc com el d'altres autors de l'època. De manera que és hora de deixar de banda velles idees i explorar la seva obra com es mereix. Potser no totes els llibres que pugui llegir d'ella m'agradaran tant com aquest, però estic convençut que sabré reconèixer-li els mèrits i aplaudir la seva capacitat. També em servirà per reivindicar una autora que va haver de patir com l'excloïen de la primera línia per ser dona. Per alguna cosa li diuen 'la jefa', oi? Doncs després de llegir-la de gran, em sumo a anomenar-la així.
 
Impressió general: @@@@