Autor: Saki (Hector H. Munro)
Editorial, any: Comanegra, 2022
Títol original, idioma, any: (Antologia de nova creació a càrrec d'Álvaro Muñoz), anglès, 1911-1919
Gènere: Relats
Traducció: Carme Geronès
Número de pàgines: 205
Llegit en: Català
 
Si no heu sentit anomenar mai aquest autor no patiu, no esteu sols. Aquesta és la darrera aposta de la col·lecció Portàtils de Comanegra, una col·lecció d'antologies de nova creació de reputats contistes. Aquesta, concretament, va a càrrec de l'Álvaro Muñoz, que també n'ha fet la correcció i n'ha escrit el pròleg. Hector H. Munro va néixer al 1870 i va viure només 46 anys; va morir a la Primera Guerra Mundial. Va escriure novel·les i obres de teatre, però es va fer molt conegut pels seus contes, en els quals ridiculitzava amb una ironia molt fina la societat victoriana en la que havia crescut. En els seus textos les classes més benestants no hi surten gaire ben parades, retrata les seves mesquineses, el seu egoisme i els seus baixos instints. Ens mostra, a més, personatges no gaire espavilats que cauen de quatre potes en els paranys de les seves trames. Els 16 contes d'aquesta antologia són una bona mostra de tot això, i de l'humor tan esmolat que gastava Saki. Sobrenom artístic que, per cert, no acaba de quedar clar d'on li venia, tot i haver-hi diverses teories.

Els relats que inclou aquesta antologia venen de tres reculls de l'autor. Això fa que en els primers hi aparegui un personatge recurrent, en Clovis, que podria ser l'alter ego del mateix autor i que juga papers diferents segons el conte. És força graciós comptar amb un personatge així. Però el que és una constant és la presència d'animals. D'alguna manera o altra, els animals són protagonistes en tots els relats i sovint posen en escacs als humans. Probablement el meu preferit és Tobermory, en el que un científic aconsegueix fer parlar un gat davant l'astorament de la concurrència humana, però després no els fa gaire gràcia el que el gat té per dir-los. També tenim Laura, en el que una dona mor i es reencarna en una llúdriga per fer la punyeta als altres humans de la història. A Sredni Vashtar un nen que té molta mania a una parent seva que li fa de tutora, adora una fura com si fos un déu i li prega que faci una acció sense dir-ho obertament. Aquest és un dels que gasta una mala llet més evident. I és que Saki és fi, se l'ha de llegir entre línies per captar la seva ironia. És en els detalls que reparteix estopa de valent a aquesta societat que vol escarnir. I també té mostres d'humor molt britànic, més a la vista, d'aquell que t'arrenca una rialla per ocurrent. Però aquell somriure per sota el nas permanent te'l proporciona un altre tipus d'humor. Els contes són imaginatius, enginyosos i no deixen gaire ben parats els seus personatges. El retrat de la societat benestant de l'època no és precisament com ens el pinten altres autors i autores.

Solc estar a l'aguait de la col·lecció Portàtils perquè sempre em sorprèn. No tots els que he llegit m'han agradat igual, però és una de les gràcies. En un format molt semblant, diferents autors el poden despertar sensacions diverses. Saki ha estat més sorpresa que mai perquè desconeixia completament l'autor, però em va cridar l'atenció de seguida per les descripcions que en llegia. M'ha semblat un bon escriptor, irònic, imaginatiu amb les trames i amb una mirada intel·ligent que li permet mostrar una imatge poc habitual de la societat britànica. La constant aparició d'animals, en alguns casos amb alguna propietat que transcendeix la realitat, aporta un punt surrealista i màgic a les històries. Es veu que Munro era un perla com a persona, però com a autor m'ha convençut força. Els contes són molt breus i fàcils de llegir, i treuen punta de totes les situacions que descriuen. Ha estat un bon descobriment, m'ha distret molt la particular visió de Saki del seu entorn.

Impressió general: @@@ i mitja
Gràcies a Comanegra per l'exemplar que em va fer arribar.