Autor: Christian Guay-Poliquin
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2022
Títol original, idioma, any: Les ombres filantes, francès, 2021
Gènere: Ciència Ficció
Traducció: Marta Marfany
Número de pàgines: 286
Llegit en: Català
 
El nostre protagonista es desperta enmig del bosc. No recorda com hi ha arribat. Quan finalment pot enfocar la vista, veu un llop sotjant-lo ben a prop. Per sort, aquesta trobada no tindrà les conseqüències que podria tenir, però igualment, en la seva situació, tampoc no té la supervivència garantida. Recorda l'hivern tan dur que ha passat després de l'accident, immobilitzat completament, en una cabana aïllada envoltada de neu, i a mercè d'un home sorrut que només en tenia cura perquè li van prometre una sortida quan comencés el desgel estacional. El mon ha patit un daltabaix, la pana, una apagada sobtada, els ha deixat sense electricitat, amb tot el que això comporta. Tothom sobreviu com pot, i més en aquest entorn de muntanya tan inhòspit. L'hivern queda enrere, ja no hi ha neu, però no es pot quedar quiet. La millor opció és arribar al campament de caça de la seva família, els seus oncles i ties l'acolliran. Però no hi anirà sol. Aviat coneix un nen assalvatjat i independent amb qui establirà un vincle gairebé paternofilial i que l'acompanyarà en el seu difícil camí. Una ruta incerta en la que tant la natura com les persones que es puguin trobar suposen un perill en tot moment.

La continuació de "El pes de la neu" ens torna a endinsar en paratges boscosos i muntanyencs, i en un ambient que continua sent angoixant i una mica claustrofòbic, tot i no tenir com a escenari gairebé únic una cabana envoltada de neu. Ha canviat l'estació i ara els problemes són uns altres. El nostre protagonista torna a estar sol i encara es dol dels genolls, però pot caminar. No té enlloc més on anar, de manera que marxa a buscar el campament de caça on s'està la seva família. La descripció del bosc, de cadascun dels seus moviments, genera una ambientació molt detallada que ens envolta i ens permet percebre la immensitat de l'escenari. Aquí reconeixem l'agradable escriptura de Guay-Poliquin, tot i que la trama sigui diferent. Poc després d'iniciar el seu camí, el nostre home coneixerà l'Olio, un petit homenet amb una mentalitat que no té res d'infantil, i amb molts recursos per sobreviure en una situació post-apocalíptica com la que viuen. L'Olio s'erigirà com a eix central d'aquesta part de la història, és un personatge incòmode perquè no sembla un nen malgrat la seva edat, és enigmàtic i intrigant i les seves anades i vingudes sempre ens posaran en tensió. Tot i així, els dos personatges estableixen un vincle molt especial, gairebé paternofilial. El fet que hi apareguin molts més personatges dona més dinamisme a l'acció. Cada trobada amb altres persones ens aportarà alguna peça més d'informació que ens ajudarà a entendre una mica més què ha passat en el món. I també ens permetrà explorar la naturalesa humana en situacions límit. Quan la supervivència depèn de repartir-se els escassos recursos disponibles, l'ésser humà es torna un llop més malvat que els que també apareixen en aquesta història.

"Les ombres fugaces" és la tercera part d'aquesta saga que potser permet llegir els llibres de manera independent per les seves trames, però que comparteixen un context com és aquesta pana que ha acabat amb l'electricitat, si més no, en els encontorns on s'esdevé. Malauradament, el primer volum no el tenim traduït al català, de manera que ens deuen faltar molts detalls per poder entendre tot el conjunt. Per ser honestos, no recordava que l'anterior llibre descrivís una situació tan post-apocalíptica, així que inicialment em va sorprendre força. Però obtenim moltes respostes, i això m'agrada. "El pes de la neu" té un estrany poder atractiu i aquesta sensació una mica angoixant que atrapa, però tot plegat és una mica estàtic. És d'aquestes històries que et sorprèn que t'hagin enganxat tant perquè en aparença hi passa molt poc. Aquí aquest dubte ja no el tenim, l'escriptura és recognoscible, l'ambientació i la sensació que genera també, però la trama es desenvolupa molt més i hi ha força més joc. Puc entendre que, tant un llibre com l'altre, puguin resultar avorrits a alguna gent, fins i tot una mica repetitius. Són d'aquests que et conviden a entrar-hi, a formar-ne part. Si ho aconsegueixes és difícil que et decebin, perquè de qualitat literària i de motius de reflexió no els en falten. Si he de triar, em quedo amb aquest, ja que per mi té més trama. Però si no coneixeu encara l'autor ni aquesta història, segurament és millor llegir-los els dos per ordre de publicació. I tant de bo tinguem el primer traduït algun dia. Per cert, aquest tercer llibre té un desenllaç força aconseguit, però no m'atreviria a dir si la saga queda tancada o no. El temps ens ho dirà!

Impressió general: @@@@