Autor: Colum McCann
Editorial, any: L'Altra Editorial, 2021
Títol original, idioma, any: Apeirogon, anglès, 2020
Gènere: Narrativa
Traducció: Marta Pera Cucurell
Número de pàgines: 542
Llegit en: Català

L'Abir va morir l'any 2007 per l'impacte d'una bala de goma mal disparada a la base del clatell. L'arma la va disparar un soldat israelià. Això passava a Anata, a Cisjordània, territori ocupat. Només tenia 10 anys i anava a comprar caramels.
La Smadar només en tenia 14 quan la va sorprendre un atemptat suïcida palestí a Jerusalem. Tres joves van fer esclatar cinturons d'explosius i va haver-hi víctimes mortals. La petita anava a la llibreria a buscar llibres. Era l'any 1997.
El conflicte Israel-Palestina té arrels fondes i antigues, i molt difícil solució. Són moltes les víctimes, els represaliats, i les atrocitats que s'han comès en aquella terra en guerra constant. "Apeirògon" és la història de dues nenes que van perdre la vida pel fet de ser qui eren, una de cada bàndol. Però els protagonistes són els seus pares, en Bassam Aramin, palestí i pare de l'Abir, i en Rami Elhanan, jueu i pare de la Smadar. Dos homes que ho tenen tot per odiar-se, que ja només pel fet de ser d'ètnies diferents ja els separa un abisme insondable. I a aquest s'hi uneix la pèrdua d'una filla en mans de l'altre bàndol. Dos homes que podrien matar-se amb les seves pròpies mans pel dolor que senten, però que han triat el camí de la pau. Amb el dol a l'esquena, amb una ferida que no tancarà mai, decideixen recórrer el món sota el paraigües del Cercle de Pares explicant la seva experiència. Junts, estimant-se com a germans, malgrat dels malgrats. Si ells, que ho tenen tot per sentir la més gran de les ràbies, són capaços de clamar per la pau, no hi ha cap motiu per no prendre'ls com a exemple.

Apeirògon és un polígon amb una infinitat nombrable de costats, tants com vessants té aquest conflicte. Colum Mc Cann construeix un trencaclosques de 1001 peces i així fa també un homenatge a "Les mil i una nits", un llibre que encantava a la Smadar, en especial "El conte del geperut". Aquesta organització en 1001 capítols crida l'atenció i és el que el fa especial, perquè a més arriba de manera ascendent fins el 500 i després torna a descendir fins l'1. Per la llargada del llibre ja veiem que els capítols no poden ser gaire llargs, en molts casos són d'una sola frase, o una imatge. Però tots ells estan construïts amb frases curtes i precises, directes. Tot el que diu és important. En aparença, alguns fragments són inconnexos, es desvien de la història d'en Bassam i en Rami, i probablement hi ha molta metàfora i simbolisme. Però tot va encaixant mica en mica i ens permet tenir una imatge global sobre els dos desafortunats incidents que van acabar amb la vida de l'Abir i la Smadar, però també sobre les trajectòries vitals anteriors dels pares i les derivacions posteriors a la pèrdua de les filles. De passada, aprenem història i se'ns donen moltes claus per entendre com pensen israelians i palestins i alguns dels motius de discòrdia. El fet que siguin capítols tan curts, i perquè realment el que explica és colpidor, fa que no puguis parar de llegir, sempre se'n pot llegir un més, o dos, o els que calguin. McCann, a més, sap com tocar la fibra i dir les paraules justes per anar empetitint el cor del lector. Té la capacitat de mantenir una equidistància i una neutralitat que no són gens fàcils, i que probablement a ulls de molta gent puguin arribar a ser ofensius, perquè molts cops ens posicionem amb un bàndol o altre i ens tornem molt crítics amb el contrari, que això de prendre partit és molt humà. Però encara és més humà fer-ho sense tenir absolutament ni idea de com van les coses allà. McCann és crític i condemna la violència, la insensibilitat que porta a tanta desgràcia, però no a uns o altres concretament. El llibre és un cant a la pau i a l'esperança, et deixa tocat i tou, però et fa creure que és possible.

El cas és que no estem davant d'una novel·la pròpiament dita, són dos casos reals i en Bassam i en Rami existeixen de debò. Per inversemblant que sembli, sí, són dos damnificats pel conflicte, però que lluiten insistentment per la pau. Això encara fa guanyar més punts a un llibre que ja per ell mateix té un valor important i que per la seva estructura i estil és original, atractiu i molt interessant de llegir. Segur que es pren llicències, segur que dramatitza una mica per posar-hi literatura i potser estalvia fragments de dolor en favor de l'esperança, però explicat d'una altra manera aquest podria ser senzillament un no-ficció d'investigació periodística. No vull acabar la ressenya sense destacar també el paper de Nurit Peled, la mare de l'Smadar, que al llibre hi apareix molt poc i de manera molt secundària, però que és una acadèmica i activista que també lluita per la pau com el seu marit Rami. "Apeirògon" se centra en la figura dels pares, per un motiu que desconec. Potser perquè s'han visibilitzat més i prou, però m'hagués agradat també conèixer més l'univers de les mares. Per la resta, aquesta és una gran obra, que sap arribar a l'ànima, que explica una història molt trista, emmarcada en un conflicte molt cru, i sense edulcorants aconsegueix que creiem, que confiem que, algun dia, tot serà història i regnarà la pau. Quan aixeques la vista del llibre deixa de semblar-t'ho, la realitat és molt tossuda. Però és una lectura molt estimulant i és molt difícil que no agradi gens. Pot despistar i marejar una mica amb tantes peces, pot semblar-te que l'autor fa una mica de trampeta per poder arribar als 1001 capítols, però convenç. Per cert, tot el llibre s'escriu en tercera persona a excepció dels dos capítols 500, en els que cada pare explica la pròpia història en primera persona i obertament. Sembla una discordança en el text, però trobo que està molt ben integrat. És un llibre que difícilment oblidaré. Imagino que ningú que l'hagi llegit podrà fer-ho.
 
Impressió general: @@@@