Autor: Khaled Hosseini
Editorial, any: Amsterdam, 2009 (2a edició)
Títol original, idioma, any: A Thousand Splendid Suns, anglès, 2007
Gènere: Narrativa
Traducció: Beatriu Cajal
Número de pàgines: 363
Llegit en: Català

La Mariam adora el seu pare, en Jalil. Però és el producte d'una relació fora del matrimoni. Fora dels tres matrimonis d'en Jalil, de fet. La seva mare era la majordoma de la casa en la que viu amb les seves tres esposes, fins que la va deixar prenyada. Visita la seva filla bastarda un cop per setmana i ella l'espera amb delit. Però és harami, no podrà ser mai com la resta dels fills de l'acabalat Jalil. Per fer desaparèixer la vergonya que suposa, acabaran casant la Mariam amb un sabater molt més gran que ella que se l'emportarà d'Herat a Kabul. La noia només té 15 anys. Kabul és cosmopolita, una ciutat moderna, però tan en Rasheed el sabater, com els nous vents religiosos que bufen resultaran ser males notícies per la Mariam. I també, en un futur no massa llunyà, per la Laila, una nena, veïna de la parella casada, que s'està criant en un entorn progressista gràcies als seus pares. Però la història recent de l'Afganistan acabarà amb els seus somnis i aspiracions. El destí unirà la Mariam i la Laila més enllà de tot el que les separa. Perquè si no s'ajuden entre elles, res ni ningú ho farà. I menys en un país en el que els Talibans imposen el seu règim ple de normes arbitràries i vexatives, molt especialment envers les dones.

La història de la Mariam i la Laila és la de l'Afganistan de la segona meitat del segle XX i principis del XXI. De la seva mà anirem coneixent tots els esdeveniments que van anar canviant la fesomia sociològica d'un país castigat per les guerres, les invasions successives, i subjugat per la religió. També tindrem tot el context que ens cal per entendre aquests canvis. Podríem dir que les dues protagonistes són instruments per transmetre un missatge, com també en Rasheed simbolitza l'opressió del món islàmic sobre la dona. El relat és corprenedor, Hosseini no estalvia descriure la repressió, la violència, les imposicions injustes. Fa patir de valen els seus personatges per tal de fer-nos arribar tot un seguit de sensacions desagradables, ens va empetitint el cor perquè no inventa, només ens explica una realitat que fem veure que no existeix, o davant de la qual tanquem els ulls, perquè és més còmode. Ho fa de manera molt descriptiva i explicant molts detalls de la vida a Afganistan, una radiografia perquè no ens perdem detall. I denuncia, perquè mostra ben clarament la hipocresia del patriarcat musulmà, les imposicions de la religió, que es va fanatitzant amb la pujada al poder dels Talibans. La Mariam i la Laila les passen de tots colors, i aquesta també és part de la denuncia. Però les dues estableixen un vincle contra tot pronòstic: la defensa dels fills, l'amor, els enemics comuns, tot plegat fa aflorar la sororitat i mostra la seva resiliència. Enmig de la desgràcia, de la devastació i la mort, un missatge d'esperança per aferrar-s'hi.
 
El fet que els personatges siguin instruments, fa que el llibre pugui tenir moltes cares. Parla també d'exili, per exemple. De com la terra crida i la majoria de cops quan l'abandones no és precisament per gust. Parla de costums i usos d'Afganistan, de diferències entre les ciutats i les zones rurals. Per descomptat, de religió i de política. Moltes cares per una història que t'acaba trencant el cor diverses vegades i que et deixa sense respiració, perquè encara que l'objectiu sigui el retrat, no vol dir que no t'acabis estimant i odiant els personatges, ells també et desperten un cúmul de sensacions. He de dir que l'edició que he llegit, que no correspon a la imatge de la ressenya, és una edició de butxaca que vaig trobar en una llibreria de segona mà en perfecte estat, però té una lletra massa petita i atapeïda pel meu gust. Pot costar una mica de llegir, però no per la lectura, que és molt absorbent i que molts cops gairebé ens fa caure en la incredulitat. Naturalment, s'ha de llegir amb una cuirassa i ben proveït de mocadors de paper, toca fer el cor fort. Però també convé abordar lectures així, no és artificialment lacrimogen, és que descriu la realitat de moltes persones, en el nostre mateix món i fa quatre dies, encara que ens pugui semblar que estan a anys lluny. I això ens hauria de fer reflexionar una mica. Impossible que aquest llibre deixi indiferent.
 
Impressió general: @@@@