Autora: Nathalie Azoulai
Editorial, any: Empúries, 2023
Títol original, idioma, any: La fille parfaite, francès, 2022
Gènere: Narrativa
Traducció: Emili Manzano
Número de pàgines: 254
Llegit en: Català
 
La Rachel Deville és la primera a rebre una notícia horrible: la seva amiga Adèle Prinker s'ha suïcidat, ha aparegut penjada a casa. Només tenia 46 anys. El marit i el fill de l'Adèle just eren de viatge a Noruega i la Rachel s'haurà d'encarregar d'avisar a tothom, inclòs en Roger Prinker, el pare de l'Adèle, amb qui tenien un vincle molt fort i especial. Les dues dones eren amigues des de l'escola, havien passat algunes temporades de separació, però eren pràcticament com germanes. La Rachel ve d'una família d'intel·lectuals en la que les arts i les lletres ho són tot. En Roger Prinker és un matemàtic convençut que la ciència ho és tot, que no hi ha cap altre camí possible. Així ho ha inculcat sempre a la seva filla, que no per casualitat va arribar a ser una matemàtica de fama i reconeixement internacionals. Una dona intel·ligent, competitiva, d'un èxit notable i amb una família adorable. Semblava tenir-ho tot, però ha dit prou. Com ha arribat fins aquí? Acompanyem la Rachel en una retrospectiva que ens portarà a conèixer tota la vida que han compartit, amistat a la màxima expressió, i una pugna constant entre el món de les ciències i el de les lletres que, si més no en la devoció que es professaven elles dues, va trobar per fi un punt de trobada.

Si per una cosa destaca aquesta història ambientada en un lloc indeterminat de França, és per aquesta contraposició constant entre ciències i lletres. Tenim dues amigues inseparables malgrat els anys i la distància, que sempre que s'han necessitat s'han trobat. Una relació que de vegades pot ser una mica tòxica, però també és de necessitat mútua, perquè les seves protagonistes, tot i tenir unes vides completes fins allà on han triat, desprenen una gran sensació de soledat que no es contraresta fins que estan juntes. Tenim també un suïcidi, una  reflexió sobre la mort i el temps que ens queda, sempre minvant. Tenim la insatisfacció vital, aquella sensació de tenir-ho tot, però no ser feliç, de no saber el que cal per ser complet. No hi falta cert grau de competència entre les dues amigues quan són més jovenetes, la necessitat de destacar davant de les seves famílies i l'entorn. I com no, ens parlen de maternitat, de maneres diferents d'entendre-la, d'estimar bojament una criatura sense voler tenir-ne i de complir l'expedient que toca per edat i estatus. Però res de tot això no és especialment original si no fos per les matemàtiques i la literatura que inunden tot el llibre i que l'omplen de referències. Tot el llibre és molt reflexiu, molt introspectiu pel que fa als temes ja citats, i també ho és pel que fa a la dicotomia ciències i lletres. El problema és que pretesament busca un acostament entre els dos mons, i aquest només s'aconsegueix en l'amistat de la Rachel i l'Adèle, però se'ns planteja com dues realitats allunyades i pràcticament excloents. Els de lletres no entenen absolutament res de la ciència, la deixen per impossible. Els de ciències es miren amb condescendència i prepotència als amants de l'art i la literatura. Només elles dues es fan concessions mútues. Però tot plegat m'ha fet pujar una mica la mosca al nas, perquè no és la comunió que esperava, perquè porto anys batallant per retallar la distància entre disciplines, i Azoulai l'eixampla fins a l'infinit, tot i que diria que intenta el contrari.
 
Com dic, és un llibre amb moltes capes, i podríem dir que "molt francès", amb la seva reflexió i les seves dosis d'autoficció. Personalment he de dir que l'estil francès em costa una mica i que aquesta introspecció de l'amistat que fa durant el relat de l'adolescència de les dues protagonistes no ha aconseguit atrapar-me. Més tard, ja d'adultes, ens aproximem més a les causes que han desencadenat el desastre i podria ser més interessant, però tampoc ha captat gaire més la meva atenció. És volgudament molt reflexiu, però dona voltes i voltes sobre temes que no es poden allargar tant si es vol mantenir el pols narratiu. No voldria ser injust i parlo des del desconeixement, però l'autora admira Virginia Woolf i la britànica surt força en el text. De fet, Azoulai és traductora de Woolf al francès. D'alguna manera m'ha semblat que intenta imitar l'estructura de poc argument i molt flux de pensament tan característica de Woolf, però no se n'acaba de sortir. Si més no, a mi no m'ha sabut atrapar tant. Amb tot, toca temes que interpel·len a tothom, de manera que si us agrada aquesta manera de narrar potser us omplirà més que a mi. Però no sé si us convencerà la reflexió constant que fa sobre la dicotomia ciències i lletres. A mi no m'ha agradat el tracte que li dona, potser perquè la part intel·lectual sembla molt més comprensiva que la científica, que queda retratada com a despòtica i intransigent. Si la intenció era buscar aquest apropament, per mi no ho ha aconseguit.

Impressió general: @@
Moltes gràcies Empúries per l'exemplar.