Autora: Alice Walker
Editorial, any: Proa, 2022
Títol original, idioma, any: The Color Purple, anglès, 1982
Gènere: Narrativa
Traducció: Josefina Caball
Número de pàgines: 360
Llegit en: Català
 
A l'inici del segle XX, als estats del sud dels Estats Units, l'esclavitud queda enrere, però la població negra no està exempta de discriminació i violència per part dels blancs. Les famílies negres són volubles, amb baix nivell cultural i social, i la posició de la dona és encara més precària davant d'uns patriarques violents i autoritaris, homes que peguen a les seves dones i les volen submises i sempre a la seva disposició. La Celie és una víctima d'aquest context. Quan encara és molt jove, el seu pare la viola reiteradament i arriba a tenir fins a dos fills d'ell. Tot i que l'Alfonso fa desaparèixer aquestes criatures ràpidament, quan la mare se n'assabenta, no pot suportar-ho i mor. I sense el suport matern, el panorama per la Celie i la seva germana petita Nettie és encara més poc esperançador. Les germanes es veuran obligades a sortir del foc per caure a les brases per pura supervivència, i iniciaran noves vides per separat. Unes vides que no seran cap camí de roses, però que mica en mica aniran prosperant al mateix ritme que canvia la societat i la mentalitat d'una època que s'endinsa al període entre guerres. La Celie, que sempre havia estat una bona nena, esdevindrà una dona com mai hauria somiat que podria ser.
 
Coneixem sobretot "El color porpra" per l'adaptació multi-premiada que Steven Spielberg en va fer, amb un repartiment de luxe. Però també és una novel·la epistolar que fins ara no havíem pogut llegir en català. No és tan habitual com hauria de ser que un gran grup editorial es prengui seriosament una traducció com aquesta, i és que la feina encomanada a Josefina Caball no és cap regal. En el llibre trobem cartes de la Celie i de la Nettie. La primera amb prou feines ha estat escolaritzada, i la seva escriptura és infantil, segueix els dictats de la seva oralitat, és a dir: escriu tal com parla. El llenguatge de les classes baixes que representa es coneix com Black English, i inclou un seguit d'incorreccions i d'argot que no deu haver estat fàcil de traspassar al català. En canvi, la Nettie és una dona molt més formada que fa servir un anglès més estàndard. La traductora ha aconseguit que captem perfectament la diferència d'escriptura entre les dues germanes. Això li ha valgut la nominació al premi de traducció del PEN Català, que encara està pendent de resolució.
 
Aquesta no és una novel·la epistolar convencional, ja que no es tracta d'un intercanvi de cartes que van obtenint resposta: són missives que les protagonistes llancen sense saber si tindran destinatari. La Celie dirigeix les seves explicacions a Déu, i això té una importància en la història, ja que la jove acaba qüestionant aquesta figura. El Déu que l'han obligat a venerar no és el seu, és el Déu dels blancs que no té en copte la gent com ella. Aquesta simple idea en unes terres tan profundament creients és, en realitat, molt transgressora. Però no serà l'única. L'evolució de la Celie al llarg de la trama és molt notable. L'aparició d'altres personatges com la Shug Avery o en Harpo l'ajudaran a obrir els ulls i anar-se alliberant com a dona. Es parla de sexualitat femenina, de sentiments bons i dolents, d'empoderament femení, d'homosexualitat i fins i tot de bisexualitat. Els homes de la novel·la també es veuen abocats a evolucionar, comencen sent autèntiques bèsties sense escrúpols, prototips del sistema patriarcal, i cada cop entenen més les dones del seu voltant. Curiosament, el conflicte racial no hi té un paper tan important com en altres obres, però hi apareix, és clar. I sí que hi ha tota una fase del llibre que ens parla a bastament de colonialisme blanc a l'Àfrica i de la tasca dels missioners.
 
És molt interessant l'evolució social i mental que descriu el llibre. La Celie fa patir, però també ens meravella quan pren consciència d'ella mateixa, quan es coneix i se'ns obre. A més, no és una trama a la que li faltin girs de guió i que no ens vagi sorprenent amb els canvis més domèstics, més enllà dels grans temes que tracta. El ball de personatges és important, de vegades costa una mica situar les famílies que segueixen juntes i les que s'han trencat o separat, perquè els personatges segueixen apareixent i interactuant. Però en conjunt és una obra força completa, amb un retrat molt versemblant d'una comunitat i una mentalitat, unes explicacions també molt interessants sobre la perspectiva africana, unes reflexions que ens fan rumiar força i encara una trama aconseguida d'aquestes que colpeixen a estones i d'altres fan somriure, que no és un simple fil conductor per exposar tota la resta, també hi té molt a dir. La novel·la transcorre al llarg de molts anys, uns 30, així que tenim aquesta visió accelerada d'una època de molts canvis. Força còmode pel lector, però també cal estar una mica atent per no perdre's res. Molt bona proposta, una altra obra que va guanyar el Pulitzer i que també m'ha convençut molt. Aquest premi em genera ja molta més confiança que d'altres!
 
Impressió general: @@@@
Utilitzo aquesta novel·la per participar a la iniciativa #BlackHistoryJuly