Autor: Patrick Radden Keefe
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2023
Títol original, idioma, any: Rogues, anglès, 2022
Gènere: No ficció
Traducció: Ricard Gil
Número de pàgines: 486
Llegit en: Català
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2023
Títol original, idioma, any: Rogues, anglès, 2022
Gènere: No ficció
Traducció: Ricard Gil
Número de pàgines: 486
Llegit en: Català
Diu el subtítol d'aquest recull "Històries verídiques sobre estafadors, assassins, rebels i malfactors", i en una època en que triomfen els continguts sobre "true crime", és impossible que no cridi l'atenció. Si sumem a això el prestigi que ha assolit Patrick Radden Keefe amb les seves obres d'investigació periodística "No diguis res", sobre els troubles d'Irlanda del Nord o "L'imperi del dolor", sobre els causants de l'epidèmia d'opiacis als Estats Units, ja n'hi ha prou perquè el situéssim en el nostre radar lector. En aquest cas l'autor no se centra en un únic tema, el llibre inclou 12 articles publicats anteriorment al The New Yorker, modificats lleugerament per l'ocasió. Tots tenen un protagonista que va delinquir d'una manera o altra, falsificadors de vins únics, delatores de famílies del crim organitzat, traficants d'armes, l'advocada dels autors de l'atemptat de la marató de Boston, productors de tele-realitat, lladres de dades financeres confidencials i fins i tot un dels narcotraficants més cèlebres, el Chapo Guzmán. Amb la seva habilitat narrativa habitual, i sense caure en sensacionalismes, PRK va desgranant els seus casos, ens els descriu amb detall, hi posa context i totes les relacions necessàries per entendre'ls. Periodisme d'investigació d'alta volada a l'abast de qualsevol lector.
Patrick Radden Keefe s'ha guanyat l'honor de cridar-me l'atenció amb qualsevol cosa que vulgui explicar-me. Ni tenia especial interès en el conflicte irlandès, ni estava gaire al cas de la família Sackler, ni tampoc soc consumidor de true crime. Però l'estil narratiu que fa servir aconsegueix interessar-te parlant de qualsevol tema. Es pot llegir perfectament com una novel·la, en el cas de "Canalles", com un recull de relats. Però tota la informació que hi apareix és veraç i contrastada, fruit de la consulta de múltiples fonts, de mesos i anys d'investigació i, quan pot, de conversar amb els propis protagonistes. Una autèntica crònica negra que fuig de la morbositat, que no busca posar-hi més pa que formatge per atraure lectors; no li cal. És l'exemple de que una feina ben documentada, minuciosa i seriosa pot generar un producte atractiu, interessant i a més molt llegidor. Aplegar les tres coses no és tan senzill com sembla. El fet que a "Canalles" reculli històries diverses i variades al voltant del crim, comporta els mateixos problemes que un recull de relats de ficció. No entra en cap tema amb tanta profunditat com a les altres obres i, com és normal, és probable que alguns dels tòpics ens interessin més que d'altres, per tant el conjunt és una mica més irregular. Tot i així, l'estil es manté intacte, de manera que pot ser una bona opció per conèixer la feina de l'autor i la seva manera de narrar, poder-lo llegir de manera fragmentada i fins i tot combinar-lo amb altres lectures més disteses. No hem d'oblidar que és una obra de no ficció molt documentada, de manera que tot i no fer-se pesada, la quantitat d'informació vessada és ingent i no es pot dir que sigui una lectura lleugera.
Llegir PRK és posar en el radar fets que passen en el nostre món però que en el millor dels casos només hem sentit esmentar de passada. Fins i tot en els casos més cèlebres que relata a "Canalles", aporta una perspectiva com no hem tingut mai. L'exemple més paradigmàtic, potser, és la peça "El pitjor del pitjor", que parla dels autors de l'atemptat de la marató de Boston, però centra l'explicació en Judy Clarke, l'advocada que defensa presos del corredor de la mort per commutar-los la pena per cadenes perpètues. Una perspectiva molt interessant. Un altre dels relats més reveladors és "Guanyar", en el que explica com el productor de tele-realitat Mark Burnett va rellançar la figura d'un molt desprestigiat Donald Trump fent-lo aparèixer en un dels seus programes com a magnat convidat i jutge. Els seus comentaris sense filtre i el seu carisma el van fer guanyar molta popularitat i li van generar una aura de persona exitosa que el va fer decidir a presentar-se a president dels Estats Units. I sense ser un cas criminal gaire clar, però sí la descripció d'una vida força singular, també m'ha agradat força l'últim dels relats, "El viatger", que explica la trajectòria del cuiner i showman Anthony Bourdain. Altres casos, és clar, m'han agradat menys i algun fins i tot m'ha avorrit una mica. Però això sempre depèn molt dels interessos de cadascú. En general, és un llibre interessantíssim i revelador, posa sobre la taula submons dels quals el ciutadà comú no en té gens de coneixement, de manera que tot plegat permet entendre millor la nostra societat i la naturalesa humana. Crims de tota mena, en àmbits molt diferents i amb aproximacions diverses. I per damunt de tot, l'ofici de Radden Keefe, la seva insistència en les indagacions que el porten a aprofundir en cada cas, i la seva manera de plasmar-ho, que em sembla extraordinària. I aquí la paradoxa: Llegir PRK et congracia amb l'ofici de periodista, te'l fa respectar. Però allò que explica et fa perdre la fe en la humanitat. En fi, llegiu-lo. Val la pena.
Impressió general: @@@ i mitja
2 Comentaris
A mi em van agradar força els dedicats a Trump i al Chapo Guzmán. També destacaria aquest "El pitjor del pitjor" que cites, però no tant l'últim al qual no li vaig trobar la raó de ser al recull. Diguem que la vida "canalla" d'aquest cuiner em va semblar poca cosa al costat dels altres canalles retratats.
ResponEliminaCoincideixo amb la teva valoració i estic d'acord amb la comparació amb un recull de relats on és molt difícil que tots t'agradin igual. La sensació final, però, és força bona. Sí que val la pena.
Sí, respecte a l'últim relat, tampoc no li acabo de trobar la part delictiva, a banda de la drogoaddicció del protagonista, no acaba de lligar en aquest sentit, però la història sí que em va agradar. Probablement el millor sigui el de Trump i el productor que el va portar a la fama. Com a mínim, és dels que més crida l'atenció. En global, millor saber totes aquestes coses que no saber-les... tot i que et deixa tocat amb el món que tenim... Gràcies per comentar!
ResponElimina