Autor: Antonio Tabucchi
Editorial, any: Butxaca 62, 1998
Títol original, idioma, any: Sostiene Pereira. Una testimonianza, italià, 1994
Gènere: Narrativa
Traducció: Xavier Riu
Número de pàgines: 174
Llegit en: Català

Després de tota una vida de fer de periodista de successos en un important diari, Pereira accepta portar la pàgina cultural del Lisboa, un mitjà molt més modest. Ja és un home gran, amb problemes de pes i de cor, aficionat a la literatura francesa del XIX, i que té un retrat de la seva difunta esposa amb el que parla tot sovint i li consulta els seus moviments. Mai s'ha significat políticament de manera explícita, però observa amb preocupació l'escalada de les dretes extremes a tot Europa. Ens trobem a Portugal, l'estiu de 1938, i allà governa Salazar amb mà de ferro. El règim conservador i autoritari retalla moltes llibertats, fins i tot de pensament, i la policia ocupa els carrers. I Pereira ja sap com les gasta, la policia. No és fins que coneix en Francesco Monteiro Rossi que la seva vida farà un tomb. Es posa en contacte amb ell per oferir-li feina a la pàgina cultural, arran d'un article en una revista, extracte de la seva tesi doctoral. Vol que escrigui necrològiques avançades dels grans escriptors del moment, però de seguida veurà que la tria de noms d'en Monteiro Rossi no s'adiu amb la línia editorial del diari... ni amb els temps que corren. Reivindicar segons quins autors és subversiu. I és que la ideologia del jove és contrària al règim i no s'està de lluitar pels seus ideals. L'empenta del seu ajudant i la seva companya fan replantejar la vida a en Pereira. Si no t'agrada el món que t'ha tocat viure, has de callar i mirar cap a una altra banda? No es penedeix de la vida que ha viscut, però ha fet prou per millorar les coses? És massa tard per implicar-se?

Antonio Tabucchi era un apassionat de la llengua i la cultura portuguesa i no és estrany que part de la seva bibliografia s'ambienti a Portugal. "Afirma Pereira" és un dels seus llibres més coneguts i ens presenta un personatge que viu sense pena ni glòria durant la dictadura de Salazar, en una Lisboa de silencis i de policia als carrers. El règim autoritari d'Estado Novo no era un cas aïllat: a Espanya el franquisme actuava de la mateixa manera, i també eren víctimes del feixisme Itàlia i Alemanya. En el llibre la preocupació per aquestes ideologies queda encarnada per el propi Pereira, tot i que accepta taciturn i abaixant el cap les directrius que se li donen. No vol problemes. Tot el contari que els joves Monteiro Rossi i la seva parella Marta, que són considerats elements subversius i que lluiten activament per contraposar-se als règims feixistes europeus. Tot el llibre està narrat per una veu omniscient, a mode de testimoni que ens explica l'evolució de Pereira com si aquest li hagués explicat al narrador prèviament. D'aquí el títol, coneixem la història per un tercer, segons les paraules del protagonista. És molt interessant conèixer la psicologia de Pereira, que està molt ben explorada. Un home dedicat a la feina, que enyora la seva dona, a qui costa cuidar-se, i a qui no li agrada el soroll i prefereix passar desapercebut. Però conèixer en Monteiro Rossi el fa qüestionar la seva vida, entra en joc el penediment. No es penedeix de la vida que ha tingut, però vol penedir-se, perquè podria fer més del que fa respecte a la situació política. D'alguna manera se sent atret per la valentia i la rauxa dels joves i això el fa mantenir debats interns. El seu pensament va evolucionant al mateix temps que cada cop es fa més evident que el feixisme, que et tolera mentre li segueixes el joc, no té pietat de qui aixeca la veu. El context històric és molt important en la novel·la, com també ho són les nombroses referències literàries, escriptors considerats també subversius que Tabucchi aprofita per reivindicar.

Abans que "Afirma Pereira", ja fa molts anys, havia llegit "Requiem", i no en guardava un record gaire especial. Però amb aquesta breu història Tabucchi m'ha convençut. És tot un al·legat antifeixista, sense estridències, des de la prudència, com demanaven les èpoques en les que s'ambienta l'obra. Però els perills d'aquestes ideologies se'ns presenten clars. També és molt interessant el propi protagonista, les seves reflexions sobre la mort, sobre la religió, sobre la soledat i tants altres temes el fan molt humà i el podem sentir proper, encara que ens sembli covard o apocat. És d'aquests protagonistes que són més una persona que un personatge. És una lectura pausada, que avança a poc a poc i que furga ben endins d'en Pereira, però en la que la trama també interessa i es va intensificat a mesura que avança. Em sembla molt recomanable i tristament actual. Ens parla d'altres temps, però temps que fan olor de tornar, i la introspecció del protagonista és de les que no caduca mai. No tenia previst llegir-lo ara però m'hi he animat per la iniciativa de l'#AgostItalià i ha estat tot un encert. Em sembla un d'aquells llibres que deixen pòsit. Per cert, l'edició que tinc no és la de la imatge, vaig comprar una antiga edició de Butxaca 62 de segona mà, però no he trobat la coberta amb prou qualitat per adjuntar-la. Posteriorment es va reeditar a Labutxaca amb aquesta imatge.

Impressió general: @@@@