Autor: Joan Enric Barceló
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2023
Gènere: Relats
Número de pàgines: 212
Llegit en: Català

En Llorenç és un home modèlic. Un espòs atent, pare de dues filles que han estat la nineta dels seus ulls, i un treballador compromès que porta tota la vida a la fàbrica. Per això, quan li toca el moment de la jubilació, i tenint en compte que és un referent per moltes generacions de treballadors, espera que la festa de comiat sigui d'aquelles que es recorden. Però no sembla que els seus companys es disposin a fer-li un homenatge com déu mana. Els dies passen i tot ha quedat en una poc reeixida botifarrada al pàrquing. Per què no li fan més honors? Que no s'ho ha guanyat després de tota una vida de servir els altres i ajudar-los en tot el que ha pogut? Tampoc a la seva família sembla importar-li aquest punt d'inflexió vital. A en Llorenç ja comença a pujar-li la mosca al nas. "Homenatge" és el primer d'onze relats independents però units entre ells per vincles de diferents tipus que fan de bon descobrir i lligar. Un univers compartit, de situacions senzilles i de personatges que viatgen al fons de la seva humanitat i ens mostren la seva naturalesa més fal·lible i vulnerable, però també el coratge d'anar entomant la vida tal com ve. Que ja és això.
 
Quan vaig saber que Joan Enric Barceló publicaria llibre de ficció, vaig tenir clar que el llegiria. L'ara convertit en contista, és un dels integrants del grup Els Amics de les Arts, un dels que més he seguit els darrers anys. I, per què no dir-ho, el que des de sempre he sentit més proper, des d'aquells concerts en tarimes en poblets perduts. La curiositat per saber de què és capaç aquell que m'ha fet gaudir de tantes lletres de cançons podia jugar-li en contra, és clar. "Les expectatives", que bé podria ser el títol d'un dels seus temes. Per sort, hi he trobat el Joan Enric que esperava, aquell que sap fer servir l'humor mesurat i et deixa a tu la feina de rematar l'ocurrència. Aquell que hi posa un punt de timidesa i prudència (probablement assajades digitalment, com si d'un 4 3 3 es tractés), però que acaba sent seductor. En els seus textos hi ha ironia i tendresa, hi ha somriures i tristesa, i tot plegat en un aclucar d'ulls. I també hi ha veus diferenciades i diversos registres. En alguns casos m'imaginava que el propi autor em llegia el conte amb la seva veu, però en altres casos no, i trobo que això denota una versatilitat que no és tan fàcil de trobar com sembla, i menys en una primera obra. Segurament el que crida més l'atenció és que els relats són independents, però tenen nexes d'unió perquè comparteixen univers. De vegades és un vincle subtil, d'altres més evident, però ens permet jugar a establir connexions. Com no pot ser d'altra manera, també hi trobem referències culturals, pel·lícules, sèries, literatura, en petites dosis, que fan més propers i humans els personatges. I sobre temes, orgull, crisis sentimentals, relacions amb els fills, feina, i fins i tot es permet introduir-hi elements no realistes en alguns relats, cosa que el fan fregar la narrativa de gènere.

Els relats són força diferents però alhora prou uniformes, tenint en compte que n'hi ha un parell de curtíssims, potser com a homenatge al seu admirat Calders. No tots m'han agradat per igual, però tampoc n'hi ha que desentonin. Potser el que m'ha costat més és "Els últims onze dies", però estic completament segur que serà dels que més agradarà a la majoria de lectors. Hi parla una dona gran i està escrit seguint la seva oralitat. Fent servir una altra referència musical, per descriure el llenguatge emprat citaré "Paraules d'antes", d'Arribar i Ploure. No va aconseguir atrapar-me i el llenguatge, massa estona, em carregava. Però com deia, justament això és el que enamorarà a altres lectors. És difícil d'oblidar la ironia d'"Homenatge", el cúmul de sensacions desagradables que et genera "Atenció al client", o l'encongiment de cor de "Quinze de setembre". En canvi l'exercici de les notes a peu de pàgina de "La perillositat" no m'ha convençut. En conjunt m'emporto una bona impressió. El Joan Enric escriptor ha demostrat tenir traça per descriure situacions i apel·lar als sentiments i sensacions. Experimenta, explora maneres de narrar i no es queda en allò fàcil ni superficial, malgrat parlar-nos de gent corrent, amb vides que podrien ser les de qualsevol de nosaltres. I tot plegat amb aquell puntet d'humor subtil que et fa somriure i secretar endorfines. Només queda saber si aquest capritx que va tenir un dia d'esdevenir escriptor, de tenir un mentor concret, en Vicenç Pagès Jordà, i de publicar amb Periscopi tindrà continuïtat, o si s'atrevirà a endinsar-se en les complexitats d'una novel·la. Si hi torna, jo hi seré per llegir-lo.
 
Impressió general: @@@ i mitja