Autora: Charlotte Brontë
Editorial, any: Viena edicions (Club Victòria), 2022
Títol original, idioma, any: Jane Eyre, anglès, 1847
Gènere: Narrativa
Traducció: Marta Pera
Número de pàgines: 596
Llegit en: Català

És una nena de només 10 anys, però molt intel·ligent i aplicada. Intenta fer bondat, només vol que la tractin com una més de la família. Però la senyora Reed, tot i la promesa que va fer al seu difunt marit i oncle de la petita, la veu com una càrrega i la tracta com a tal. Els seus cosins li fan la vida impossible, però la culpen a ella. No la deixen estudiar. La castiguen. No es pot dir que tingui una infància somiada. Per això l'opció de marxar a l'internat religiós Lowood li sembla una benedicció, una bona sortida. L'escola, que resulta ser una institució benèfica per a orfes, tampoc no és un camí de roses, però la seva resiliència i la manca d'alternatives fan passar el temps fins que esdevé professora del centre. La seva formació com a educadora li aporta una altra sortida per seguir endavant: la de ser institutriu. Amb 18 anys aconsegueix feina en una casa propera a Millcote, Thornfield Hall, que és propietat d'Edward Fairfax Rochester. Aquest fet suposarà un gir absolut a la seva vida. Ella és la Jane Eyre, tossuda, determinada i una autèntica supervivent. La seva història ja porta camí de 200 anys captivant lectors. I encara en té molts per endavant.
 
Si una novel·la necessita poca presentació, és aquesta. Charlotte Brontë va escriure "Jane Eyre" l'any 1847, el mateix any que les seves germanes Emily i Anne escrivien respectivament "Cims borrascosos" i "Agnes Grey", totes tres amb pseudònim masculí. Quina casa amb més talent. Charlotte era la gran, nascuda l'any 1816. "Jane Eyre" és una història de superació, d'una jove que troba esculls en cadascuna de les seves fases vitals, però és capaç de superar-les amb persistència i una voluntat de ferro. Subjecta, naturalment, a les convencions socials de l'època, tot i ser una persona devota i assenyada, no es resigna en cap moment a allò que li toca viure si no hi està conforme. I quan convé lluitar, lluita. La mateixa Jane és qui ens explica la seva història en primera persona, però no narra i prou, de vegades se'ns dirigeix directament i ens anomena "lector", per fer-nos algun aclariment o avançar-nos informació. Trenca així una quarta paret molt temps enrere que es posés nom a aquest concepte. L'escriptura és molt àgil i la trama absorbent. I amb la traducció de la Marta Pera, un llibre de prop de 200 anys es torna assequible i es pot llegir sense traves ni cap inconvenient. Coneixem la Jane de petita i ja se'ns posa a la butxaca per les injustícies que pateix, tot i que en tot moment se'ns diu també que no és una nena que calli i obeeixi a la primera, té el seu caràcter. Això ens fa agafar-li encara més afecte. Ja de més gran, la seva bondat i el seu sentit del deure ens acompanyen i ens fan anar agafats de la seva mà a través de tots els moments bons i no tan bons. Fins a topar-nos amb l'amor, i aquí caldrà fer un apartat separat. El ritme es manté de principi a fi, malgrat que algunes fases de la vida de la Jane ens encurioseixin més que d'altres, Charlotte Brontë sap mantenir-nos atrapats en la lectura i interessar-nos prou per tenir ganes de seguir. Tot un mèrit en un llibre de gairebé 600 pàgines. I encara es permet diàlegs enginyosos i esmolats que hi posen color i t'arrenquen més d'un somriure.

"Jane Eyre" és una novel·la d'aprenentatge en la que assistim a l'evolució d'un personatge captivador. És fàcil reduir la trama a una qüestió romàntica amb el personatge masculí Edward Rochester, un dels més icònics de la literatura victoriana. Però estarem cometent una injustícia si només en destaquem això. A hores d'ara imagino que no és parlar massa si dic que acaba bé, que després de moltes penúries la nostra heroïna tindrà el final que mereix (cosa discutible també, però no hi entrarem), i que en Rochester, tot i també tenir un bon final, paga el preu dels seus errors. Però tot i que el senyor de la casa s'acaba mostrant com un tros de pa beneït, també passa per alguna fase molt poc tolerable pels estàndards actuals. Fins i tot amb la voluntat de posar-hi context, en Rochester és detestable i censurable. Oh sí, té les seves circumstàncies, el seu dolor i el seu patiment. Però la Jane no en té pas la culpa, i el pateix, encara que al 1847 no se n'adonés. Com deia, centrar tot l'interès en la història d'amor dels dos pot fer passar inadvertits altres temes, com ara el funcionament d'un hospici de l'època, les pinzellades històriques o que la Jane exposa obertament la necessitat que té com a dona d'anar a altres llocs i conèixer gent, talment com tenen els homes, i que és injust que els homes les considerin tan poca cosa. Que Charlotte Brontë escrivís això (molt més argumentat de com ho dic jo), em sembla fabulós.

No hi ha cap llibre que sigui incontestable i que pugui agradar a tothom, però els clàssics han arribat a ser-ho per algun motiu. Trobo realment difícil que algú pugui criticar gaire res d'una obra com "Jane Eyre", perquè tant per trama, com pels personatges i la seva evolució, com per la capacitat narrativa de l'autora i la seva valentia i atreviment, té moltíssim valor. I ja no parlem de l'edició en la que l'he llegit, no soc especialment amant de la tapa dura, però la traducció, la maquetació i el disseny són de la categoria que una obra així mereix. Un altre tema és sempre que el llibre t'agradi més o menys, perquè els gustos de cadascú van més enllà del valor real d'un llibre. Per sort, aquest cop les dues coses s'han trobat i he gaudit molt de la lectura. M'ha agradat molt la Jane com a personatge, com es comporta, com evoluciona i sobretot com tira endavant. No sempre d'acord amb ella amb les decisions que pren, però s'ha guanyat el meu respecte. En Rochester m'ha caigut més gros, i tot i que al final se'l blanqueja molt, no li perdono alguns comportaments. Ja ho sabeu els que em seguiu de temps que no soc gaire lector de clàssics, però mica en mica m'hi vaig introduint i hi vaig trobant el gust. La sensació en acabar "Jane Eyre" és la d'haver llegit un gran llibre, una gran història amb molts i molts detalls que no hi són per atzar. Tinc la impressió que Charlotte Brontë m'ha volgut explicar moltíssimes coses i probablement només n'he entès unes quantes. Però m'ha proporcionat una gran lectura que recordaré amb afecte, i que m'anima a continuar atrevint-me amb els clàssics.
 
Impressió general: @@@@