Autor: John Kennedy Toole
Editorial, any: Anagrama, 2007 (35a edició)
Títol original, idioma, any: A Confederacy of Dunces, anglès, 1980
Gènere: Narrativa
Traducció: JM Álvarez i Angela Pérez
Número de pàgines: 365
Llegit en: Castellà

Ignatius Reilly gairebé no surt de la seva habitació. És un home sobre la trentena, molt gras, bigotut, i amb una vestimenta molt peculiar que no es canvia mai. Viu amb la seva mare, a Nova Orleans. La senyora Reilly, que li ho consent tot, beu una mica més del compte. Precisament per haver begut massa, una nit tenen un accident amb el cotxe i causen danys a una casa. Els toca pagar pels desperfectes ocasionats, però no tenen la suma de diners que els demanen. L'única solució és que l'Ignatius es posi a treballar, si no perdran casa seva i tot el que tenen. El nostre desagradable protagonista considera que la feina és la nova forma d'esclavatge. Tot i que va anar a la universitat, fins ara només s'ha dedicat a omplir quaderns i més quaderns amb la seva particular visió del món. Algun dia pensa publicar la seva obra. Misogin, sociòpata, racista, classista i homòfob, encarna totes les vessants dolentes de la societat, i ara s'ha d'enfrontar un món que no l'entén ni vol entendre'l per tal de guanyar-se les garrofes. Les seves aventures laborals ens faran conèixer tot un univers de personatges histriònics i viure tota mena de situacions esbojarrades. I per si fos poc, l'eterna competició moral amb una antiga xicota de la universitat amb qui manté correspondència, i a qui, encara avui, pretén impressionar.

Després de 311 llibres en català ressenyats de manera consecutiva, torno a llegir un llibre en una altra llengua, en aquest cas en castellà. El darrer havia estat "My Name Is Lucy Barton" d'Elizabeth Strout, el juliol del 2020, en anglès. Si som estrictes, durant aquest temps he llegit un altre llibre en castellà, però no l'he ressenyat perquè era un encàrrec per una entrevista, i no una tria meva. No perquè fos en castellà, tampoc he ressenyat alguns de llegits en català pel mateix motiu. M'he forçat ara a tornar a llegir en alguna altra llengua amb el llibre que tenia previst -ho havia dit en un parell de vídeos a youtube- per quan trenqués la ratxa. La veritat és que he estat perfectament còmode llegint només en català, i que la triat d'aquest clàssic contemporani per canviar de llengua ha estat una decepció. Ara intentaré explicar per què.

Reilly és un personatge de contrastos. Per una banda, és intel·ligent, culte i se sap per sobre dels altres. Però també és cínic, fanàtic, mentider i molt desagradable com a persona. És un inadaptat, tot li sembla malament, i ell tampoc agrada a la gent. A partir de les seves interaccions amb la resta de personatges, Toole va fent un retrat satíric de la societat. Tots ells tenen caràcters exagerats i qualsevol situació s'embolica. Es genera una sensació d'estar veient una comèdia d'embolics o un vodevil, tot plegat esdevé molt teatral. L'objectiu és posar de manifest les misèries de la condició humana i hi tracta molts temes de passada, com l'alcoholisme, la religió, les diferències de classe, la feina, la discriminació racial o la rebel·lia. I per fer-ho l'autor opta per la comèdia, per narrar des de la hilaritat i la irreverència. Hi ha molt de diàleg, majoritàriament esbojarrat, però també trobem cartes creuades i fragments dels escrits de l'Ignatius. Això fa que el ritme de lectura sigui força irregular i canviant.

Fins aquí no sembla que la cosa pinti malament. L'obra té força ingredients que la fan interessant. Quin és el problema, llavors? Doncs que a mi, de gràcia, no me n'ha fet gens. Veia per on anaven els gags, les situacions còmiques, les reaccions eixelebrades de l'Ignatius, però res aconseguia arrencar-me un somriure. Potser perquè el personatge se'm feia detestable i no li he trobat aquell punt entranyable que solen tenir els antiherois i els cràpules literaris. Però sobretot perquè l'edició que he llegit m'ha tombat gairebé tota l'experiència lectora. L'edició és del 2007, amb lletra molt petita i atapeïda que fa de mal llegir, especialment als fragments epistolars, que tenen la lletra encara més menuda i reconec que me n'he saltat algun tros perquè se'm feia borrós. I encara pitjor, la traducció, que devia ser molt bona quan la van fer, l'he trobat totalment desactualitzada i artificial, m'entrebancava constantment amb expressions que no es fan servir actualment, aquella mena de llenguatge que fa oloreta de ranci. I sap greu, perquè aquest llibre mereix una revisió per tal d'arribar a futures generacions de lectors. No puc garantir que si m'hagués decidit per una edició més nova i en català la història m'hagués agradat més, però segur que no m'hauria quedat tan mala sensació general. Si he llegit aquesta és, senzillament, perquè el llibre corria per casa des de feia una pila d'anys i no m'havia decidit a llegir-lo abans. Una pena perquè és un d'aquells títols al qual m'alegra haver llegit, però pensava que en sortiria amb una impressió totalment diferent. Què hi farem.

Impressió general: @@