Autora: Irene Klein Fariza
Editorial, any: Bromera, 2023
Gènere: Relats
Número de pàgines: 166
Llegit en: Català
 
Com es pot tirar endavant quan de ben petita perds la mare? Quan la persona que estimes és inestable i no sap si sí o si no? Quan no saps qui ets, ni com trobar-te? Quan decideixes no tenir un fill? Quan perds la possibilitat de tenir-ne? Quan fas d'un país estranger, d'una ciutat, casa teva, però després te n'has de tornar? Quan la música t'omple, però també et porta disgustos? Inventari d'absències en aquest recull de contes que descriuen moments concrets, imatges pràcticament estàtiques capaces de capgirar-ho tot. Personatges que viuen, que senten, que pateixen allò que qualsevol de nosaltres pot patir. Històries petites i íntimes, que per qui les viu són gegants. O potser un sol personatge que és fil conductor i que pren diferents formes per fer-nos el retrat d'una vida, no gaire llarga, encara amb molt camí per recórrer, però amb moltes pedres a la motxilla i moltes ferides obertes i mal curades, però apedaçades de la millor manera possible per continuar dempeus, avançant.

"Les absències" va fer guanyar a Irene Klein el Premi València Nova. Es tracta d'un recull de relats però que bé podria ser una novel·la escrita a retalls inconnexos, però tampoc tan inconnexos. I qui diu una novel·la, també pot dir un llibre d'autoficció, perquè alguns dels grans temes que relaten les protagonistes dels contes formen part també de la biografia de l'autora. Què és autobiogràfic i què és ficció no ho puc saber, però és senzill intuir d'on ha tret la inspiració. Alguns estan escrits en primera persona i comparteixen protagonistes. D'altres, potser en un intent de prendre distància, estan escrits en tercera persona. Però en general comparteixen eix temàtic. La manca de la mare i la relació amb el pare, la música, les relacions amoroses, la cerca de la pròpia identitat, la maternitat i l'experiència de viure a l'estranger, concretament a la ciutat alemanya de Mannheim, són temes recurrents que es tracten en més d'un conte i potser fins i tot des de perspectives diferents, però sense cap desviació de la foto global que ens anem fent. Pel que fa a l'escriptura, és planera i llegidora, és de lectura àgil, però imprimeix un to solemne i reflexiu a allò que explica. No busca l'alegria de viure, està escrit amb pesar.
 
Klein manté una ambientació constant a través de les diferents instantànies que ens va narrant. Ho fa amb un estil depurat i un ús acurat de la llengua, però he de dir que el recull acaba sent una mica repetitiu. També cal que digui que a mi l'autoficció em fa arrufar una mica el nas. Ja d'inici, quan ensopego amb un llibre d'aquest estil alguna cosa dins meu es tanca una mica en banda. Miro de valorar el llibre pel que és i no només per les meves fílies i fòbies, i hi trobo uns escrits ben construïts, amb finals oberts, que expliquen gairebé tant amb els silencis com amb les paraules. A més, els temes tractats són pura vida, en un punt o altre és fàcil sentir-s'hi identificat o, si més no, empatitzar-hi. En destaco un parell que per mi aporten una mica més que la resta: un d'ells "Mai" que parla sobre maternitat, però amb gir molt colpidor, i l'altre "Mannheim". Tots dos són dels més llargs i més treballats. Sempre està bé descobrir noves veus i no ens n'arriben tantes des del país valencià, que a més facin servir la seva variant dialectal per escriure. Per aquesta part, content de tenir l'oportunitat de poder-ho fer, tot i que he trobat que el conjunt perd una mica si el comparem amb els detalls, que són prou destacables.
 
Impressió general: @@ i mitja
Moltes gràcies Bromera per l'exemplar.