Autora: Virginia Woolf
Editorial, any: El cercle de Viena (Viena Edicions), 2023
Títol original, idioma, any: Orlando: A Biography, anglès, 1928
Gènere: Narrativa
Traducció: Marta Pera Cucurell
Número de pàgines: 259
Llegit en: Català
 
Orlando és un noi ben plantat, de casa bona, poeta. Viu als temps d'Elisabet I, i és força popular entre l'aristocràcia anglesa, especialment entre les dones. A més és enamoradís, tot i estar promès, s'enamora d'una princesa russa i està disposat a deixar-ho tot per escapar-se amb ella. Serà un altre embolic dels seus el que el portarà lluny de casa: s'ha d'exiliar a Constantinoble com a ambaixador. I allà... doncs la història canvia. Orlando es converteix en dona, tot i que la seva aparença no canvia gaire, i ningú no sembla sorprès per aquest transformació. Aquest fet insòlit la fa tornar a casa, i a la seva Anglaterra natal la seva perspectiva vital canvia molt. Com a dona ha d'assumir els rols que la seva societat li permet, malgrat que acumula una gran riquesa i posseeix una mansió amb servei. I aquests són molt diferents dels que li tocarien si encara fos home. Així van passant els anys; i els segles. Nous monarques passen de llarg. Nous avenços s'instauren en l'imaginari col·lectiu. Orlando segueix escrivint i reescrivint un poema infinit i adaptant-se als nous temps que venen. Tot i que per ella el temps no passa com per la resta.

La biografia de ficció d'Orlando està inspirada en la vida de Vita Sackville-West, amiga i amant de Woolf. Tenint en compte que l'autora no diu cap frase sense que tingui un sentit o una intenció, i posat que desconec profundament la vida d'aquesta aristòcrata, és més que probable que m'hagi perdut infinites referències i picades d'ullet que deuen ser una delícia per aquells qui en tinguin més coneixement. Però això no ha impedit que en gaudís i que la meva admiració per Virgina Woolf hagi pujat encara uns enters. Els dos fets que criden més l'atenció d'Orlando són el seu canvi de sexe a mig llibre, i que la seva vida es perllonga durant 400 anys, sense que això suposi tampoc cap mena d'estranyesa, i sense canviar-li gaire l'aparença. Aquests dos factors permeten a l'autora parlar, per una banda, de rols de gènere, d'androgínia, de transsexualitat i posar de manifest la discriminació que pateixen les dones, especialment si les comparem directament amb els privilegis dels homes. I per altra banda, també li permet repassar la història d'Anglaterra des del regnat d'Elisabet I fins la seva actualitat (1928), destacant els moments històrics i avenços socials i tecnològics de cada moment. Orlando assisteix a tots els canvis que es van esdevenint i s'hi ha d'adaptar. Woolf ho qüestiona tot, posa en dubte homes i fets per revisar-ne la importància. Ho fa de forma satírica, amb ironia i demostrant una capacitat d'anàlisi i reflexiva meravellosa. I si hi ha un tema en el que incideix especialment és en la literatura anglesa, copada de noms masculins, és clar. Per això Woolf fa servir un altre personatge inventat, l'escriptor Nicholas Greene, per desmitificar la literatura contemporània i elevar els clàssics. La gràcia és que Greene fa el mateix temps després i lloa els autors damnificats anteriorment en detriment dels del moment. Qualsevol literatura passada fou millor.

Faig aquesta ressenya intimidat. Vaig començar a llegir Woolf amb mal peu perquè no vaig saber entendre gens "La senyora Dalloway", però des de llavors, i sent conscient que per llegir aquesta autora cap posar-hi els cinc sentits, i si se'n té algun més també, m'ha anat fascinant més i més. Orlando és una filigrana. No fa servir el recurs del flux de pensament, o no tant, però el torrent narratiu imparable aclapara. És un text molt, molt intel·ligent, escrit amb molta astúcia i destresa, que exposa tot l'ideari de l'autora fent servir un personatge ambigu, canviant i, no obstant, coherent en tot moment. Integra les seves reflexions al context històric concret, amb una lucidesa increïble. I també hi deixa molt d'ella, Woolf hi és en cada frase, en cada comentari enginyós, i també en els moments més baixos. És exigent, l'adjectiu que sempre s'atribueix a les seves obres, però és que li escau molt. Requereix atenció, requereix tornar a llegir el paràgraf anterior per no perdre's en el següent. I per tot això m'espanta fer aquesta ressenya, perquè sento que és impossible que li pugui fer justícia. Si en obres anteriors ja em va quedar la impressió que Virginia Woolf em supera i està molt per sobre del que jo puc comprendre, llegint Orlando he tingut una sensació nova, que no recordo haver tingut mai abans: em sentia com si fos la primera novel·la que llegeixo a la vida. Woolf és nivell superior, ho sap, i s'hi diverteix. Vol dir això que es convertirà en una de les meves obres preferides? Probablement no. Però m'ha generat un respecte infinit, escriure així és a l'abast de molt pocs. Ah, i traduir una obra així també està a l'abast de molt pocs. Marta Pera Cucurell mereix un monument. Virginia Woolf és bona, molt bona, i en aquestes 259 pàgines imparteix una classe magistral d'escriptura. La seguiré llegint segur, encara que, com a lector, amb ella de vegades em sembli que no estic a l'alçada.
 
Impressió general: @@@@