Autor: Antoine Volodine
Editorial, any: Segona Perifèria, 2023
Títol original, idioma, any: Des anges mineurs, francès, 1999
Gènere: Ciència ficció
Traducció: Josep Alemany
Número de pàgines: 213
Llegit en: Català
 
El món tal com el coneixem ja no existeix. L'escenari ara és molt diferent i els pocs habitants que queden malden per perdurar. Però ells tampoc són com abans eren els éssers humans que coneixem. Les normes són unes altres, fins i tot les de la lògica. I entre aquest caos absolut, fet de retalls, hi ha les ancianes immortals que van propiciar la revolució i que la defensen a capa i espasa. O, més aviat, a cop de fusell. De manera inesperada, i per desgràcia seva, un individu nascut d'una d'elles i de l'esforç col·lectiu és el responsable de revifar el capitalisme. En Will Sheidmann no pot sortir-se amb la seva, les iaies no pensen consentir-ho. Tot això entre escriptors fracassats, veïnats mig deshabitats, comunitats aïllades i fins i tot un estrany personatge que fa immersions en la nostra realitat, la que sí que coneixem, sempre per temps limitat, i que viu tota mena de situacions absurdes. Si us sembla que tot plegat no té ni cap ni peus, benvinguts al peculiar univers d'Antoine Volodine.

La fascinació de l'editor Miquel Adam per aquest autor em va portar a donar-li una oportunitat, ja que em generava curiositat. Ara puc dir que aquest és un dels llibres més estranys que he llegit mai. Està format per 49 contes curts, o "narrats", com diu el mateix autor, aparentment inconnexes però amb personatges recurrents. La feina de reconstruir la història l'has de fer tu, fins allà on siguis capaç. Ens trobem en una Terra molts anys després de la nostra actualitat, en un futur post-apocalíptic del qual se'ns donen molt poques pistes, però que de seguida veiem que no gira rodó. Els narrats estan escrits en primera persona, però aquesta persona canvia, i molts cops és el mateix Volodine qui ens parla, encara que prengui diferents formes, no sempre humanes, per cert. Una autèntica bogeria d'escenaris kafkians que costen d'encaixar, amb vestigis de fil argumental que et mantenen intrigat. Les iaies immortals i la restauració del capitalisme han captat la meva atenció, però els escriptors dolents en llengües oblidades no tant, per posar exemples. El traductor a l'anglès i prologuista Jordan Stump proposa un ordre alternatiu dels capítols per entendre millor la història, i és fer-ho començant per l'1, després llegir l'últim, el 49, i després successivament el 2, el 48, el 3, el 47... és a dir, llegir el llibre des dels dos extrems cap al mig. Només per la curiositat em vaig decidir a llegir-lo així, i val a dir que hi ha efecte mirall en les parelles de narrats, i que a més els aparellats semblen tenir el mateix número de paraules, o si més no la mateixa extensió. També comparteixen eix temàtic. Si llegit així ja m'ha semblat molt complicat d'entendre, no em vull ni imaginar com deu ser llegit en l'ordre cardinal.

M'agradaria poder parlar-ne més i dir que he captat la intenció de l'autor amb aquesta obra, però més que entendre'l m'ha desconcertat. Sí que m'ha semblat veure-hi la seva intervenció, expressar-hi idees pròpies servint-se del seu escenari i dels seus personatges estrafolaris. Una humanitat col·lapsada en la que ni tan sols l'esperança és una opció. Una narració fragmentada que barreja tota mena de perspectives i de temps. Fins i tot un personatge, en Khrili Gompo, que vaig intuir que fa viatges des d'aquest futur desangelat fins a la nostra realitat coneguda, m'ha acabat fent dubtar si no m'havia passat d'espavilat. M'he quedat força fora de joc amb aquesta lectura, definitivament si us agraden les històries lineals i amb una trama clara, més cal que ni ho intenteu. Si per contra sou amants dels reptes i dels experiments literaris, potser sí que us heu d'endinsar en aquesta història d'històries. Hi trobareu molts personatges enigmàtics que fan coses amb poc sentit aparent, però també algunes subtrames interessants i un puntet d'humor. Per mi ha estat una mica massa, tot i que aplaudeixo la valentia de l'editorial d'apostar per títols així. M'agradaria comentar-lo amb algú, certament.
 
Impressió general: @@