Autora: Mary Shelley
Editorial, any: Labutxaca, 2018 (3a edició)
Títol original, idioma, any: Frankenstein or The Modern Prometeus, anglès, 1818
Gènere: Ciència ficció
Traducció: Quim Monzó
Número de pàgines: 295
Llegit en: Català

El capità Robert Walton vol passar a la posteritat. De moment no ha pogut destacar i pensa que té una oportunitat d'aconseguir-ho explorant el Pol Nord per, així, fer algun descobriment que li asseguri l'eternitat. Però el que descobreix queda fora de tota lògica. Des del vaixell observen, per sobre de les plaques de gel, un trineu estirat per gossos i comandat per una figura humanoide de proporcions molt més grans que les d'un home. Quan ja pensen que només ha estat un miratge, un altre trineu apareix, aquest cop manat per un home molt més estàndard, al límit de les seves forces. És en Victor Frankenstein. De seguida l'acullen al vaixell i el capità no triga en agafar-li afecte. Què hi fa un home tan instruït i de maneres educades en un lloc tan remot? L'explicació del doctor és totalment sorprenent. Frankenstein ha tingut èxit allà on tants han fracassat abans: ha aconseguit crear vida a partir de despulles d'altres homes. Però la criatura resultant no ha estat com s'esperava, és un monstre deforme, gegantí, intel·ligent però amb tendències violentes. És per això que és allà, perseguint la seva creació amb la intenció de destruir-la ha arribat fins als confins del món. Però el perquè d'aquesta persecució és una llarga història que el científic està disposat a confessar al seu nou amic i benefactor.
 
Clàssic universal que necessita poca presentació, i que té poc de terror i força de ciència ficció. Tots tenim al cap les adaptacions cinematogràfiques i la imatge que ens em fet del monstre de cap quadrat, però l'obra literària va molt més enllà que això. Per començar, Frankenstein és el nom del científic que, després de molts esforç, aconsegueix crear vida del no res. La criatura resultant no arriba a tenir nom, d'alguna manera se la dibuixa com una abominació i anomenar-la seria humanitzar-la massa. L'ambientacio és fosca, gòtica, perquè el monstre es veu obligat a moure's entre les ombres i això genera sempre situacions de dubte i neguit. On s'amaga? Apareixerà? Quan ho farà? Però el plantejament és semblant a altres obres de la ciència ficció més pura, la que planteja un descobriment, o un avenç científic i especula amb les conseqüències que pot tenir. Perquè el nostre monstre neix amb l'aparença i les proporcions d'un engendre de la natura, però també buit de coneixements, d'habilitats i de malícia. Observa el món i aprèn constantment de tot i de tothom. Però les persones que es troba no el perceben igual a ell. El rebutgen, li tenen por, els fa fàstic. Ningú no el vol a prop, començant pel seu propi creador, que tan bon punt la criatura va obrir els ulls, la va abandonar i se'n va desentendre. Aquest rebuig generalitzat, aquesta impossibilitat d'establir els llaços afectius que tant anhela, el tornen mesquí i es vol revenjar de qui el repudia. I aquesta és la reflexió, el mal és una cosa intrínseca de les persones? És només una reacció? Ell no vol fer mal a ningú, només vol ser acceptat. Però les circumstàncies i la desesperació el porten a actuar malament i a causar dolor, cada cop de manera més conscient. Aquest patró l'hem vist repetit en infinitat d'obres posteriors.

La novel·la, que va tenir els seus orígens en el confinament a la Villa Diodati llogada per Lord Byron, aquell fred i plujós estiu de 1816, està estructurada de manera epistolar. Robert Walton li escriu cartes a la seva germana Margaret i li va explicant els seus progressos. Quan ensopega amb en Victor Frankenstein a l'àrtic, el capità redacta tot el que el científic li explica. Aquesta narració sorprenent, que se suposa que també es converteix en missiva per la seva germana, és la part central del llibre, el gruix argumental. Una de les preguntes cabdals que planteja és: l'home té la capacitat de poder rivalitzar amb Déu i esdevenir creador de vida així com el totpoderós?
 
Mary Shelley va començar a escriure aquesta història amb només 18 anys i ha esdevingut una de les obres més icòniques de la literatura, d'aquelles que obren portes i donen lloc a infinitat de versions, còpies i inspiracions. M'ha agradat molt llegir-la finalment, he descobert una narració amb molts matisos i molta reflexió sobre el bé i el mal, els prejudicis, les motivacions humanes, la revenja i la rancúnia. Si li he de trobar algun però, diré que m'ha cansat una mica el to queixós que tenen tots els personatges en algun moment. Tots se senten dissortats. Són els més dissortats del món, de fet. No es cansen de repetir-ho. També hi ha alguna relliscada argumental, però que se li pot perdonar. Per la resta, una molt bona proposta de gènere que ens arriba encara molt digna des del romanticisme literari del primer quart del XIX, i que comença a necessitat una nova edició a l'alçada de la seva importància, amb nova traducció i honors. No és que la traducció de Quim Monzó (1983, revisada el 2007) sigui dolenta, però una mirada més actual segur que li donaria un nou aire i li asseguraria vigència durant unes quantes generacions més de lectors en català.
 
Impressió general: @@@@