Autor: Frank Herbert
Editorial, any: Duna llibres, 2022
Títol original, idioma, any: Dune Messiah, anglès, 1969
Gènere: Ciència ficció
Traducció: Lluís Delgado
Número de pàgines: 308
Llegit en: Català
 
Fa 15 anys que Muad'Dib, en Paul Atreides, exerceix d'emperador de la Galàxia des del planeta desèrtic Arrakis, conegut popularment com Dune. En aquest temps les coses allà han canviat molt i, en general, el veneren gairebé com un Déu. Va fer tot el que calia per estabilitzar-se al poder, començant per casar-se amb la princesa Irulan per seguir les tradicions, tot i que el seu gran amor és la Chani, una frémen autòctona del planeta. Però tot imperi s'acaba esllanguint i perdent força per pura autocomplaença, i el problema de la successió no està resolt. Una conspiració per derrocar l'emperador comença a alçar-se en les ombres i pot introduir-se fins el cor mateix del poder. Ordeixen un pla que que contempla totes les eines que tenen a l'abast i hi estan involucrats estaments molt influents. El que no saben és que Muad'Dib no s'aferra al poder perquè sí, no té el cor tan corromput. És conscient que el seu temps s'acosta al final i no pensa oposar-se al destí que li pertoca. Potser ha de marxar, però no ho farà per la dissidència que busca el seu cap. Encara haurà de lluitar per mantenir l'ordre que tanta sang i esforços va costar aconseguir.

"El messies" és la continuació d'un dels títols més icònics de la ciència ficció clàssica, que just aquests dies està estrenant seqüela de la seva nova versió cinematogràfica (que no adapta aquest, sinó la segona meitat del primer llibre). No m'he posat a llegir-lo ara per aquesta efemèride, sinó perquè feia un any que esperava torn a la lleixa. "Dune" té una de les millors creacions de món del gènere, amb aquest planeta habitat per uns cucs immensos, que generen una espècia amb propietats geriàtriques i visionàries. Però he de dir que a mi se'm va fer carregós pel seu misticisme i per una dinàmica una mica repetitiva i densa. Aquesta segona part té menys de la meitat de pàgines, fet molt estrany a les sagues fantàstiques, que solen anar en augment, però igualment se m'ha fet encara més pesat que l'altre. El pròleg ja adverteix que la seqüela no va convèncer ni editors ni públic perquè mostrava un heroi feble i amb peus de fang, quan tothom esperava el gran Paul Atreides, triomfador i vencedor davant dels Harkonnen. Descobrir les seves febleses per mi no ha estat cap problema, ja em sembla bé que hi hagi una crítica del poder i de com corromp a les persones i acaba caient pel seu propi pes. Però la trama, tot i comptar amb elements interessants, no ha aconseguit atrapar-me i he acabat demanant l'hora, avorrint-me força, val a dir. I això que al tram final es destapa el pla de la dissidència i resulta molt enginyós, però llavors la meva sensació ja era irrecuperable.
 
Com a punts positius tenim una trama intrigant: qualsevol conspiració per derrocar un emperador és, per definició un argument engrescador. Tenim una ambigüitat important en les personatges. Coneixem els conspiradors, fins i tot en Muad'Dib els coneix, però hi ha un joc constant entre el que volen i el que són capaços de fer. La reaparició d'un personatge malaurat al primer llibre també genera controvèrsia i debats. Fins i tot els personatges femenins juguen un paper més important, tot i ser pocs. Amb tot això vull dir que al llibre no li falten al·licients, i per mi que la trama derivi cap aquí no em sembla malament. Les motivacions Atreides, que tinguem tant accés a com pensen i com senten els personatges, són elements destacables. Però personalment la manera d'explicar-se de Herbert, la manera de donar voltes i voltes a les coses, em desconnecta totalment de la lectura. Tinc la impressió que aquesta mateixa trama explicada per un altre autor, o amb un altre estil, em podria haver atrapat completament i estaria parlant en uns altres termes. No poso en dubte la vàlua d'aquesta obra ni molt menys de l'autor, no ha arribat fins els nostres dies amb aquest prestigi, ni se n'estan fent adaptacions milionàries per casualitat. Fins i tot diria que per aquells que van gaudir del títol original, aquesta continuació és una obligació. Però com que aquí em moc per impressions, per feeling, només puc dir que se'm va fer etern, tediós, i que no veia el moment d'acabar-lo. Això d'acabar tots els llibres que llegeixo, de vegades és un autèntic suplici. I quin greu que m'hagi agradat tan poc i que em deixi aquesta sensació, però he de ser honest. Al cap i a la fi, és només la meva opinió.

Impressió general: @
Gràcies Duna llibres per haver-me enviat l'exemplar ara ja fa temps.