Editorial, any: Club Editor, 2023 (original del 1969)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 256
Llegit en: Català

Amb el propòsit de recuperar el temps perdut pel que fa a Rodoreda, he trigat dos anys a tornar-hi després de llegir La Plaça del Diamant. Deixem enrere la Vila de Gràcia per desplaçar-nos a una casa d'estiueig amb un jardí ben formós, i fixem la mirada en uns senyorets benestants acostumats a fer allò que els plau i que no saben què és rebre un no per resposta. Però no del tot, ja que els observem des de la mirada d'algú de classe treballadora que està al seu servei i que esdevé una mica més que un simple jardiner. Entre d'altres coses, perquè en part és també la mirada de la pròpia Rodoreda. Es tracta d'un plantejament interessant, sis capítols que narren cadascun un dels estius que la família passa a la casa vora el mar. En aquest temps sabrem un munt de coses de cadascun dels personatges, com per exemple, que en Francesc i la Rosamaria no es van casar ben bé per amor, sinó per conveniència econòmica, i que amb aquesta unió una tercera persona va ser esborrada d'una plomada, però el seu record és encara molt vigent. Rodoreda insinua més que no explica i ens permet anar fent càbales i buscant les peces que falten. Mentrestant, va afegint elements al conjunt, ens descriu les flors del jardí, ens parla d'art i de sentiments primaris i complexos. I com sempre tira de simbolisme per parlar d'amor, del pas del temps i de l'evolució de les relacions humanes. A més, fa servir un llenguatge adaptat als personatges de la novel·la, fent diferències entre els senyors de Barcelona i el servei de la casa, en un exercici d'adaptació del català a l'ús real de la llengua i no només seguint criteris de correcció lingüística.
Llegir Rodoreda és fer-se una imatge del segle XX de casa nostra, com mirar fotos antigues extremadament detallades i ben descrites. L'autora ens parla d'ella i ens parla del que veu, del que viu i del que inventa. Amb ella tenim el testimoni d'una època i d'un lloc, que no sé si funcionaria per altres llocs, però que se'm fan molt recognoscible, encara que no els hagi viscut. Però va més enllà de la descripció, pel seu imaginari simbòlic i per tot allò que diu sense dir-ho. Aquí és on de vegades m'enxampa, perquè no soc capaç de captar les seves subtileses. En això hi ajuda molt l'epíleg de Toni Sala, que assegura haver-hi trobat una novel·la carrinclona el primer cop que la va llegir, però una infinitat de capes en lectures posteriors. No cal anar tan lluny per gaudir-la, no cal ser cap estudiós de la seva obra, però estic convençut que si l'has llegit molt i coneixes també la seva història personal, pots endinsar-te en aquest Jardí vora el mar i entendre molt millor tot el que amaga. El que no se'ns escapa és el retrat de la societat benestant, que no en surt gaire ben parada. En contraposició, els treballadors de la finca i del poble, gent humil i que de vegades han de prendre mesures per no deixar-se arrossegar pels senyorets. Hi ha certa voluntat de ridiculitzar i infantilitzar el comportament dels amos. En això les coses no han canviat gaire des dels 60 del segle passat. Content de tornar a llegir l'autora i amb voluntat de seguir-ho fent, veurem a quin ritme. Potser no m'ha convençut tant com La Plaça del Diamant, però és un bon llibre que probablement millora amb les relectures.
Impressió general: @@@ i mitja
0 Comentaris