Autora: Magda Szabó
Editorial, any: Segona Perifèria, 2024
Títol original, idioma, any: Az ajtó, hongarès, 1987
Gènere: Narrativa
Traducció: Imola Nikolett i Jordi Giné
Número de pàgines: 319
Llegit en: Català

Quan l'Emerenc Szeredás va entrar al servei de la nostra narradora no va donar referències. Al contrari, li va dir que per treballar per ella li calia informar-se, a veure si era mereixedora de la seva feina. És una dona de caràcter, d'això no hi ha dubte, però també és una treballadora incansable que es desviu per la comunitat, tot i la seva avançada edat. La protagonista i el seu marit són escriptors, tenen poc temps per dedicar a les tasques de la casa. Aviat l'ajuda de l'Emerenc se'ls fa imprescindible. Però el que no aconsegueixen és establir una relació cordial amb ella. La vella, que viu reclosa en una casa permanentment tancada on no hi deixa entrar a ningú, té una particular visió del món i de les relacions personals que xoca frontalment amb la reconeguda autora. Tot i ser mestressa i serventa, la presència de l'Emerenc i la seva rectitud sempre és dominant i torba l'escriptora, que desitjaria poder-hi establir vincles emocionals, però no se'n surt. La distància que les separa i la preponderància de l'anciana quedaran encara més paleses quan la família adopta un gos moribund que anomenen Viola, decisió irrevocable de l'Emerenc, que ja marca a qui retrà subordinació l'animal.

Magda Szabó va morir el 2007 amb una extensa bibliografia a l'esquena i sent considerada una de les més grans escriptores en llengua hongaresa. No obstant, en català la seva presència és testimonial i La porta és potser la seva obra més rellevant. Ja havia estat traduïda anteriorment, però ara Segona Perifèria la reedita després d'haver publicat Abigail fa dos anys. La bona experiència lectora amb Abigail m'ha fet agafar aquest llibre amb moltes ganes i hi he trobat una història més complexa i fins i tot incòmoda de vegades. Dues dones centren tot el protagonisme de l'obra, malgrat que hi surten uns quants secundaris rellevants. Dues dones d'edats i classes socials diferents que malden per entendre's malgrat que tenen una percepció del món, de la vida, de les creences i de les relacions personals molt diferents. És fàcil sentir-se identificat amb la narradora, de la qual no en coneixem el nom, per la seva posició de privilegi i reconeixement social. L'Emerenc és tot un personatge que ens genera incomprensió i de vegades rebuig, perquè és hermètica, perquè és tossuda i no té pèls a la llengua. Però també és un personatge amb una profunditat inabastable, és realment difícil comprendre tots els seus matisos, els seus motius i el que ha passat per arribar fins aquí. La seva percepció del que l'envolta és única, desconcertant, però quan s'explica, amb tota la mala gaita que pot mostrar una persona, acabes veient que hi toca més del que sembla pels seus actes. El xoc i la brega entre les dues, però, és constant. Es diuen de tot, s'enfaden, es fan retrets. Les seves postures són irreconciliables, però en definitiva és un tema de diferències en la concepció de les relacions. No hi ha una única manera d'estimar-se i encara menys de demostrar-ho. Fins i tot el gos Viola, que les dues s'estimen molt, és motiu de disputa i la demostració que no hi ha una única manera vàlida de fer les coses.

Naturalment, Szabó aprofita l'avinentesa per parlar-nos també de la història d'Hongria. La dilatada vida de l'Emerenc l'ha fet passar per diverses situacions del país al llarg del segle XX, i aquí queden reflectides. Aquest recurs i el fet de ser dues dones amb caràcter m'ha fet pensar una mica en El tercer casament de Kostas Taktsís, que estava ambientat a Grècia. La novel·la va passant per episodis que van generant tensió entre totes dues i van fent evolucionar la seva relació, però també les van unint cada cop més. No és un llibre senzill, ni de lectura ni pel que descriu. És una relació complexa, d'aquestes que no t'hi voldries trobar al mig, i es fa difícil pensar que fos possible a la vida real. La pugna constant de vegades és desagradable, bruta i es posen sobre la taula totes les diferències. La porta de casa l'Emerenc, tot allò que s'amaga darrere i que ningú coneix, és una metàfora de la pròpia vella i les seves barreres. Mantenir controlat tot el dolor, tota la fermesa i convicció mostrades, tenen un preu. Reconec que a estones m'ha costat avançar, algunes narracions no aconseguien atrapar-me i tanta brega esgota una mica. És un molt bon llibre per no perdre's cap frase, que en ocasions provoca reaccions gairebé físiques, però tal i com els passa a les protagonistes, a mi també m'ha costat establir vincles amb elles. Potser ja és això el que pretenia l'autora. Ara per ara, si hagués de triar, d'entre els dos que he llegit em quedaria amb Abigail. Però si busqueu una lectura amb un plantejament aparentment simple, però amb una profunditat abissal, corprenedora i amb un protagonisme femení inqüestionable, fareu bé de tenir La porta ben present.

Impressió general: @@@
Exemplar gentilesa de Segona Perifèria.