Autor: Gueorgui Gospodínov
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2024
Títol original, idioma, any: Vremeubezhishte, búlgar, 2020
Gènere: Ciència Ficció
Traducció: Marc Casals
Número de pàgines: 315
Llegit en: Català

Una de les pors més grans que tenim els humans és perdre el cap quan ens fem grans. Perdre la consciència de la realitat, oblidar tot allò que ens envolta. En Gaustí ha tingut una idea per combatre els estralls de l'Alzheimer, una de les malalties més aterridores que ens afecten: construir una clínica en la que cada planta estigui ambientada com una dècada del segle XX, i en la que cada pacient hi pugui trobar el seu temps de confort. La prova pilot es fa a Zúric, però de seguida obren altres clíniques semblants en altres països, perquè la iniciativa té un gran èxit i funciona molt bé. Cada cop són més específiques, més detallades. En Gaustí confessa al nostre narrador que li agradaria escalar-ho, fer barris sencers ambientats en temps passats, i per què no ciutats? Però el que no s'esperen és que la iniciativa cridarà l'atenció dels països eurpeus. Europa sap que ja no té futur, que el seu moment de glòria ha passat i que les previsions del què vindrà no són bones. Per què no refugiar-se en el passat? Per què no tornar al temps en que més feliços érem. Cada país al seu, que tots han passat per èpoques de tot. Europa es disposa a decidir en quin temps passat es refugiarà. Començant per Bulgària, el lloc d'origen dels dos protagonistes.

En la literatura actual costa trobar llibres diferents, capaços de sorprendre, més enllà de trames enginyoses, imaginatives i ben trobades. De llibres especials n'hi ha ben pocs. Doncs bé, aquest n'és un. Si heu llegit la sinopsi ja haureu vist que es tracta d'un plantejament xocant i molt llaminer. Primer, perquè quan ens toquen la capacitat de raonar, la memòria o els records, sempre ens espanta, són temes molt sensibles. Després, per com s'aborda la qüestió. Perquè podem considerar "El refugi del temps" un llibre de gènere fantàstic: evidentment el que s'hi esdevé no és possible, és eminentment no realista. Podríem parlar de distopia, però és clar, no ens planteja un futur catastròfic, sinó un retorn al passat buscant... la utopia? Fent un salt de fe m'atreviria a considerar-lo una ucronia, però sens dubte la més especial que hagi llegit mai. I si per definir-lo cal donar tantes voltes, les piruetes que fa Gospodínov amb el text ja freguen el deliri total. Per començar tenim un constructe metaliterari, posat que el propi autor és narrador, personatge, creador i company de l'altre protagonista, i també és capaç de mirar-se des de fora la seva pròpia creació.

Un llibre que és capaç de tractar temes com la capacitat de recordar, i naturalment la pèrdua de memòria individual i col·lectiva, la mort, el suïcidi, la felicitat i infelicitat dels països sencers, i tants i tants d'altres, és per força un exercici introspectiu i reflexiu que analitza la fragilitat de les persones i de les societats, i també la seva fugacitat en comparació amb la història de la humanitat. Però no es queda aquí. A més és una lliçó d'història, repassa guerres, revolucions, canvis socials, i imagina en quin període històric convindria que cada país s'instal·lés. I naturalment, analitza quines conseqüències tindria aquest viatge al passat, perquè per més que una societat enyori una època, pels motius que sigui, això no vol dir que aquell temps concret no tingués també els seus propis inconvenients. Millors o pitjors que els actuals, això ja depèn de cadascú.

No esteu entenen res, oi? Però és que aquest llibre és tota una experiència que s'ha de viure. No és senzill, és una lectura exigent pel nivell de reflexió i les moltes dades històriques que posa sobre la taula. Està ple de referències culturals, literàries i de tota mena, que apel·len a la nostàlgia. També exposa casos pràctics de persones que han perdut la memòria. És un text molt intel·ligent, que planteja temes que a mi em semblen interessantíssims. El seu punt fort, però, és el conjunt. L'atreviment de parlar obertament de tants temes sensibles, la manera com ho fa, que de vegades sembla que despulli la pròpia ànima, amb enginy, amb un punt d'humor irònic, també. I aquesta capacitat de posar en solfa els orgullosos estats europeus, amb les seves èpoques daurades i el seu patriotisme, portat tot fins els extrems de l'absurditat. En la part que se centra en el cas búlgar com a exemple del que planteja, se'm va fer una mica més carregós, només perquè no tinc un especial interès en aquest país, però val a dir que podria tractar-se de qualsevol altre, és tan sols el que l'autor coneix i pot desgranar més minuciosament. Estic convençut que aquest no serà cap impediment per qui es deixi atrapar per la xarxa que "El refugi del temps" desplega, i que et fa pensar que encara hi ha autors que poden oferir allò que no podries ni imaginar, en la majoria d'aspectes de la novel·la. Llibre, a més que creix posteriorment, perquè mentre llegeixes fa suar una mica la cansalada, però et deixa pòsit per estona. Quin goig poder-lo tenir finalment en català.

Impressió general: @@@@