Autora: Janne Teller
Editorial, any: Comanegra, 2021
Títol original, idioma, any: Intet, danès, 2000
Gènere: Narrativa
Traducció: Sofia Pasqual
Número de pàgines: 167
Llegit en: Català

"Res no importa, fa temps que ho sé. Així doncs, no val la pena fer-hi res, acabo de descobrir-ho." Amb aquesta frase en Pierre Anthon abandona la classe i deixa els seus companys ben encaboriats. Ell ha decidit deixar-ho tot enrere, perquè no hi ha res que mereixi la seva atenció, res que sigui important. L'Agnes, la Rikke-Ursula, en Jan-Johan i la resta de companys pensen que no té raó, que sí que hi ha coses importants i per les quals val la pena viure. Decideixen demostrar-li el seu error, tot i que està tancat en banda i passa els dies enfilat en una prunera. La idea que se'ls acudeix és acumular objectes que per ells siguin importants, en el que anomenen la Pila de Significació. I perquè siguin possessions significatives de cadascú, seran els altres que decideixin què ha d'aportar cada nen o nena. El que comença gairebé com un joc benintencionat acaba escalant a mesura que les peticions pugen d'intensitat i van cada cop més enllà. Però per més que apleguin les coses més importants per ells, seran capaços de convèncer en Pierre Anthon de baixar de la prunera i tirar endavant amb la seva vida?

Nihilisme en estat pur en aquesta breu faula de la danesa Janne Teller. Com ella mateixa explica a la nota final, li van proposar escriure una novel·la per a adolescents i en primera instància va refusar, però finalment va voler escriure-la al voltant de la frase que obre el llibre (i també aquesta ressenya). El resultat va ser una novel·la sobre adolescents, però no per a adolescents. Les preposicions són importants. No-res amb els anys ha esdevingut un fenomen internacional, adorat i prohibit a parts iguals. Potser per entendre els motius de l'aversió d'alguns col·lectius es pot parlar d'un altre llibre referent de la literatura sobre adolescents: El senyor de les mosques de William Golding. Els joves protagonistes de No-res, encapçalats per l'Agnes, que és la nostra narradora i ens parla des d'un futur indeterminat, s'empesquen una manera de convèncer el seu amic Pierre Anthon amb més voluntat que encert. Tots ells han d'aportar un objecte important per ells, però són els altres qui decideixen quin ha de ser. Les primeres exigències són simples, molt materials. Però les demandes cada cop són més complexes i els nanos mostren la seva vessant més despietada. Arriben a demanar coses realment esfereïdores, si tenim en compte que són pre-adolescents d'uns 14 o 15 anys. La tensió va en augment, tant la d'ells com la narrativa. Teller mostra la diversitat de la societat danesa i porta els seus personatges fins als límits del respecte de les llibertats individuals i col·lectives. També demostra, com en el llibre de Golding, que l'ésser humà, fins i tot en els seus estadis primerencs i innocents, és capaç de la crueltat més extrema si les circumstàncies l'hi porten.

Si una cosa no se li pot negar a No-res és que impacta. Comença amb un nano que nega tota la seva realitat i amb la voluntat naïf dels seus companys de fer-lo canviar d'idea. Assistim a una evolució com poques trobarem. La situació és capaç de treure el pitjor de cada infant i posar de manifest la llavor de l'odi, la intolerància i la crueltat que ja porten dins. Com a grup humà també van patint una degradació a mesura que es desenvolupa la trama. Encara que sabem cap on ens encaminem, res ens impedeix rebre una bona bufetada al final del llibre. Una bufetada de realitat i de la baixesa a la que poden arribar les persones. Dit tot això, és fàcil imaginar que és un llibre incòmode, transgresor fins i tot, perquè supera tabús que tenim interioritzats. No respecta res. Conté passatges que poden fer enfadar els lectors, cadascú segons les seves creences o ideals, em sembla fàcil pensar que s'ha passat de frenada. En algun cas a mi m'ho ha semblat, però res m'ha ofès prou com per plantejar-me deixar-lo. És un llibre dur que no mostra en absolut una visió idealitzada dels adolescents, i per extensió dels humans en general. Al contrari, quan hi apareixen adults, la seva participació també frega el ridícul. Però és tota aquesta transgressió, la cruesa i la ironia de tot plegat el que el converteixen en un llibre interessant, dels que recordes al cap del temps i encara magnifiques allò que vas llegir. Com deia, es passa una mica de rosca, però també remou, i això la bona literatura ja ho té.

Impressió general: @@@ i mitja