Autor: Nikolai Gógol
Editorial, any: Bernat Metge Universal, 2024
Títol original, idioma, any: Мёртвые души, rus, 1842
Gènere: Narrativa
Traducció: Arnau Barios
Número de pàgines: 304
Llegit en: Català

Qui és Pàvel Ivànovitx Txítxikov? Diu que és un conseller col·legiat i té l'habilitat de caure bé a tothom, un encant especial, tot i no ser ni massa alt ni massa baix, ni gros ni prim. Un home corrent, aparentment. Però un home amb un propòsit que no queda clar a ningú. Es dedica a visitar terratinents de províncies i els fa una oferta molt especial. Com que la burocràcia russa és lenta, molts dels serfs censats que pertanyen a aquests terratinents han mort els darrers temps per causes diverses, però encara consten com a inscrits. Per tant, els amos han de pagar el impostos corresponents per la seva tinença. Txítxikov els proposa comprar-los la propietat d'aquestes ànimes mortes que ja no els fan cap servei i que només els comporten despeses, de manera que tothom hi surt guanyant. La proposta, naturalment, és acollida amb suspicàcia i estranyesa. Hi ha d'haver gat amagat, ningú regala res! Però un cop convençuts, encara busquen regatejar pels seus serfs morts. Txítxikov se'n va sortint, tot i haver de tractar amb terratinents de tota mena. Però les seves pràctiques cada cop més exitoses acabaran cridant l'atenció de les autoritats i haurà de donar explicacions.

Em sembla que no m'equivoco si dic que aquesta és la primera gran obra russa clàssica a la que m'enfronto. Fins ara només m'havia atrevit a llegir obres breus de Tolstoi, Dostoievski o Txékhov, amb sort desigual, però és amb Gógol amb qui arribo realment a un punt d'inflexió. I no precisament perquè sigui una obra llarga, té escassament tres-centes pàgines, però sí que inclou tota la profunditat i tota la reflexió que associem habitualment a aquesta literatura. Ànimes mortes havia de ser la primera part d'una obra molt més extensa, inspirada en la Divina comèdia de Dante, però Gógol va destruir la segona part poc abans de morir, i els motius d'aquesta pèrdua han estat tema de discussió pels estudiosos. L'autor ens presenta el seu protagonista que ens servirà de fil conductor, el misteriós funcionari Txítxikov, però ell mateix és tan o més protagonista de la seva pròpia obra. Les seves aparicions són constants, ens guia, ens condiciona i ens fa notar tot allò que creu convenient. Ens deixa clar que Txítxikov és el seu instrument, i converteix la digressió de l'obra en un exercici de metaliteratura important i que m'ha resultat molt interessant.

La premissa d'Ànimes mortes ja d'inici em va resultar molt atractiva, per sorprenent. En una època tsarista posterior a la incursió russa de Napoleó, a Rússia hi havia establert un sistema pràcticament feudal en el que els serfs treballaven la terra i la importància d'un terratinent es mesurava per la quantitat de treballadors que posseïa. En aquest context, un home misteriós i que ningú té gaire clar d'on ha sortit, es dedica a comprar les ànimes mortes, és a dir, la titularitat dels serfs morts però que encara figuren en el cens. Evidentment, tant els terratinents temptats com nosaltres mateixos ens ensumem que es tracta d'alguna mena d'estafa, però els objectius reals de Txítxikov i la seva història no se'ns revelaran fins ben avançat el llibre. Cada nou terratinent que entra en escena és pitjor que l'anterior. Gógol ens els dibuixa mesquins, avars, jugadors, desconfiats, aficionats a la beguda. El millor de cada casa, vaja. A més, també ens parla de la burocràcia que s'encarregarà de tramitar el traspàs de les ànimes d'una propietat a una altra. Aquí descobrim un sistema lent, disfuncional i corrupte fins a les arrels més profundes. I encara ens queda una capa per explorar: l'alta burgesia russa de l'època, molt aficionada a emular les pràctiques de la noblesa europea i que, naturalment s'expressa en francès, perquè el rus és una llengua massa vulgar i pròpia del poble ras. Gógol construeix un fresc monumental per retratar la societat russa del moment, que si portem cap a un terreny més nostrat, podem considerar una auca en tota regla. I ho fa sense complexos, fent-ne sàtira i emprant una ironia i uns tocs d'humor que diverteixen el lector actual, però que fa comprensible que emprenyés el lector rus de llavors. El mateix Gógol ens va dient que espera que ningú s'ofengui, i que sap que el fet de retratar les misèries del poble rus no agradarà als seus compatriotes. "Vols dir que els estrangers han de saber aquestes coses de nosaltres?".

M'ha sorprès molt aquesta capacitat de l'autor d'analitzar amb profunditat la societat russa i explicar-la amb tant humor i, per què no dir-ho, amb tanta mala bava. Amb el seu enginyós protagonista destapa les vergonyes de tots els estrats socials i a més dona moltes claus sobre el pensament general dels russos i els trets distintius del poble. Quan fa servir diàlegs per la interacció dels personatges la lectura és fluïda i la caricatura pren més forma i color. Però bona part de l'obra la formen llargues digressions i reflexions, de vegades del propi autor, que a estones costen de seguir i són denses. No penso que siguin cap problema per un lector habitual de literatura russa, perquè el que hi explica és interessant, però jo reconec que m'ha costat, m'aclaparaven una mica. També he de dir, i això és un comentari que no té cap rellevància pel que fa al llibre, que adoro les edicions de la Bernat Metge Universal, però potser el cos de lletra que fan servir comença a ser una mica petita per la meva capacitat visual actual, i en un text dens i que requereix tanta atenció en la lectura, ho he patit una mica. Parlant de l'edició, però, cal destacar el pròleg de Xènia Dyakonova i l'epíleg i sobretot la traducció d'Arnau Barios. Els seus textos ajuden molt a la comprensió de l'obra, i la traducció és un desplegament extraordinari de vocabulari que serà la delícia de qualsevol que estimi el català, i que imagino que es disputarà els premis de traducció de l'any vinent, amb tot el mereixement. Molt bona impressió global d'aquest clàssic i una altra sorpresa agradable amb aquesta col·lecció. Lectura exigent i que m'ha fet suar una mica, però que ha valgut la pena. Com deia, segurament serà més senzilla de llegir si ja teniu una bona experiència en literatura russa del XIX. Si encara no heu llegit Gógol, xalareu.

Impressió general: @@@@
Exemplar gentilesa de La casa dels clàssics.